Crònica de campanya 14: La síndrome de l'1 de novembre

La síndrome de l'1 de novembre és una extranya malaltia que afecta una part de l'electorat de Convergència i Unió. És una malaltia que impedeix veure les coses amb l'optimisme necessari i que es manifesta de diverses maneres.

Gent que diu que no votarà més perque vota un partit, guanya i llavors governa un altre, no entén res, es crema amb la política i no vota. Gent que diu que CiU no podrà batre el tripartit. Gent que diu que encara que guanyem hi haurà tripartit. O gent que es creu les enquestes que publiquen els mitjans de comunicació socialistes. Tot plegat es manifesta amb intenció o dubte molt raonable de no anar a votar.

La síndrome de l'1 de novembre la provoca el tripartit i l'alimenta el partit socialista, a qui ja està bé que no voti la gent, anestesiar el país i anar-lo espanyolitzant com qui xucla la sang a una víctima que, adormida, no s'en assabenta.

La síndrome de l'1 de novembre és l'últim obstacle que ha de superar Xavier Trias per ser el proper Alcalde de Barcelona. En una situació de pràcticament empat, amb CiU trepitjant els talons als socialistes, rebent vots de força gent que mai fins ara havia votat CiU, rebent vots de gent fins ara d'ERC, del PSC-PSOE, del PP, inclús algun d'ICV, en situació de creixement clar per tant, amb un partit socialista que es presenta després d'un mandat molt dolent, amb un candidat que no aixeca el vol, i després d'una campanya conservadora i buida. Tot condicions per fer el sorpasso.

I resulta que el que pot impedir el sorpasso són uns 10.000, 15.000 ó 20.000, la xifra és desconeguda, votants clàssic convergents afectats per la síndrome de l'1 de novembre. Us imagineu que no guanyem per aquests?. Si ets un d'ells t'imagines que no guanyem per tu?.

La millor cura per la síndrome de l'1 de novembre són les urnes, acudir a les urnes i trencar el tripartit, que no està tan clar que es formi si CiU treu un sòl regidor més que el PSC-PSOE. El votant de CiU afectat per aquest síndrome i que opti per quedar-se a casa, estarà contribuint simplement a eternitzar allò que tan poc suporta, el tripartit, i per tant fent més gran la seva malaltia.

Una de les conclusions d'aquests dies després de tant fer carrers, és el gran rebuig i fastigueig que hi ha cap al tripartit. La majoria social que rebutja el tripartit és immensa, aclaparadora, però no es manifesta a les urnes, ja que en molts casos s'ha tornat rebuig al sistema política, a la política, i es queden a casa sense adonar-se que és el pitjor que poden fer.

Avui el Xavier Trias ha relligat el seu projecte de ciutat parlant del patí del darrera de Barcelona, o sigui la zona de Montjuïc - Llobregat, terrenys de l'Ajuntament de Barcelona completament abandonats. Al migdia l'acte de cultura, amb un format molt encertat, i al vespre debat a la FAVB.

A Gràcia una experiència inèdita, el porta a porta, clàssic als pobles i molt díficil a la ciutat. Hi hem anat jo i el Josep Montmany, en un acte més experimental que efectiu, i déu n'hi do l'efectiu que ha resultat ser. Reconec que em feia una mandra i una por horrorosa, doncs a la ciutat la gent no està acostumada als porta a porta, i ha resultat anar molt bé. 50 visites i 25 entrevistes, la gran majoria de les quals molt efectives, i algun rebuig esporàdic força educat. Cert és que a alguns veïns els hem enganxat molt sorpresos.

El difícil és superar la porta del carrer, que t'obrin allà, sino et pots colar perque en aquell moment surt algú. Un cop superada aquesta dificultat, on l'expert era el Josep Montmany, molt més expert que jo en aquestes arts per qüestió professional, la cosa ja era molt més senzilla, anar picant timbres i presentant-nos "disculpi que els molestem, soc el candidat de Convergència i Unió a Gràcia i estem fent un porta a porta, simplement és per donar-los personalment el nostre programa de Gràcia i de Barcelona" dit això i la rebuda quasi sempre era bona. Crec que al carrer Providència guanyarem de carrer.