El forat blanc

Observo amb sorpresa com es va produint al futbol el fosc món dels fitxatges, mai prou clar, mai prou explicat, sempre fosc. Encara ningú ha aclarit i ningú va entrar a fons ni explicar, perquè Deco només es va vendre per 10 milions d'euros.

La perplexitat arriba però al seu punt màxim si observem els moviments al Real Madrid. Les sumes que el club blanc paga pels seus fitxatges són sovint força inexplicables, i si anem acumulant tot el que el Real Madrid ha gastat en fitxatges els darrers anys, la quantitat es fa difícil d'explicar.

Més sorprenent és encara quan aquests mateixos darrers anys el Real Madrid no n'ha tret ni cinc en venda de jugadors, que normalment esgoten carrera o acaben cremats al club blanc perdent valor (Figo, Ronaldo, Beckham...).

I més sorprenent quan estan pagant normalment entre 15 i 40 milions per fitxatges de segona fila com Van der Vaart, Diarra, Huntelaar, Pepe, Sneijder, alguns d'ells bons jugadors, però no al nivell que requereix el Real Madrid. Sumem-m'hi els que sí han funcionat, com Van Nistelrooy, un dels fitxatges blancs més barats (19 milions d'euros) o Robben (36 milions), i sume-m'hi finalment tota la milionada en fer venir els Ronaldo, Figo, Beckham, Owen...).

La quantitat resultant és esfereidora i difícil d'explicar d'on surt. O hi ha un forat on hi cabria tot el Santiago Bernabeu, o el Madrid treu diners de no se on, i dic no se on, no insinuo res, però si no s'explica bé dóna lloc a tot tipus de suspicàcies.

El resultat esportiu de tot això, a més, és que el President blanc Calderon ha hagut de fugir cames ajudeu-me i que el Barça guanyarà la Lliga. Per llogar-hi cadires.

Justícia

El meu suport a les reivindicacions del món de la justícia, inclosa la possible vaga si es que es produeix.

El món administratiu de la justícia funciona encara amb els engranatges de mitjans de segle passat, escassament informatitzada, lenta fins a la desesperació i amb necessitats de reformes de tot tipus que no arriben mai.

Fa més de 30 anys de democràcia i ningú encara ha abordat la reforma, transformació i modernització de l'administració judicial, la qual cosa constitueix un autèntic fracàs per tot el seguit de Governs que han circulat des de llavors. Francament, comparteixo el posicionament de que ja n'hi ha prou.

Clímax polític

En un moment de crisi de la política i gran allunyament entre societat i política (almenys a Europa i especialment a l'estat espanyol), als Estats Units s'arriba a un punt de clímax polític amb el nomenament de Barack Obama com a President. Un punt polític tan àlgid equiparable només al nomenament i mandat de JFK o al paper desenvolupat per altres històrics presidents nordamericans, com Lincoln o Roosevelt.

A Europa, però especialment l'Estat espanyol, el desencant amb la política és enorme, pocs hi creuen, l'abstenció és alta, el passotisme molt elevat, l'individualisme està molt estès a la societat.

Aquell negativisme i sentiment d'inferioritat que van eclosionar el 1898 a l'Estat espanyol amb la pèrdua de Cuba, i que segueix avui dia, i del qual Catalunya no s'en lliura, impedeix desenvolupar el sentit de comunitat, l'orgull, el creure en alguna cosa, impedeix la il·lusió per qualsevol projecte, per la política, pel treball per la societat.

Exactament al contrari del que passa als EE.UU. La il·lusió, l'esperança, el sentiment per un projecte comú, el sacrifici, el sentit de comunitat, de país, de projecte, fan aquest país lider del món i imparable.

Mentre aquí els que ens dediquem a la política som, segons la gent, bitxos raros que segur estem buscant alguna cosa, als Estats Units són liders que encapçalen il·lusionants projectes pels quals la gent es sacrifica. És impensable que aquí la gent es demani les vacances per poder fer voluntàriament campanya electoral per un candidat, o que una campanya es substenti amb aportacions populars, o que 2 milions de persones presencïin en directe (més 2 milions i mig més al llarg del recorregut posterior) la presa de posessió d'un President.

De fer-se una cerimònia amb el patriotisme i sentiment de la d'Obama als Estats Units, aquí estaria l'oposició criticant les despeses, les ganes de protagonisme del nou President, els mitjans fixant-se en detalls d'allò més ridicols...

Tenim una població llunyana, poc formada i desinteressada políticament; uns mitjans que traslladen la bronca i no la política i uns polítics obsessionats amb el regateig curt, el titular de l'endemà i la consecució del poder a qualsevol cost.

Amèrica, t'envejo.

Tres Turons

D'entrada un projecte de recuperació i utilització d'un espai verd infrautilitzat a Barcelona és un bon i necessari projecte.

No seré jo qui negui l'esforç, sobretot dels tècnics, per donar una completa i exhaustiva explicació als portaveus veinals sobre el que serà el projecte dels Tres Turons, i l'esforç tècnic que s'ha realitzat per mirar de reduir els habitatges afectats.

L'esforç tècnic però, no va esvair bona part de les ombres que encara planegen sobre aquest projecte:


La data

L'Ajuntament no ha canviat les seves maneres de fer, i igual que va passar amb Lesseps i tants i tants altres projectes, els últims en assabentar-se han estat els ciutadans.

La setmana passada es presentava exhaustivament el projecte als representants veinals, fins aquí correcte. El problema és que l'aprovació inicial del projecte té lloc aquesta mateixa setmana, abans inclús que els propis veïns puguin disposar físicament de la complexa documentació que els era presentada l'altre dia.


Les desafectacions

El nombre d'habitatges desafectats ha baixat en un 60%, és una bona notícia. No tan bona però si posem la lupa i observem els detalls. La ja pactada i prevista desafectació dels Quatre Blocs del Coll del Portell, suposen, per si sols, el gruix d'aquestes desafectacions. Dit d'un altra manera, desafectant, com ja estava previst, la que és, de carrer, la concentració més gran d'habitatges afectats, la xifra et millora de cop, però el canvi de fons ha estat mínim.

Posem en qüestió també els criteris de desafectació, simplement els desconeixem. Perquè una finca sí i l'altra no?.

Convergència i Unió havia posat sobre la taula uns criteris de desafectació perfectament lògics, i que defensaven la desafectació de totes aquelles vivendes ja instal·lades d'abans del 1976, any del Pla General Metropolità. Les construides més tard del 1976, i per tant legalment en zona verda segons la nova planificació, sí que hauríen de quedar afectades.

No es que el Govern municipal no hagi fet servir aquest criteri, és que desconeixem el criteri aplicat en un aspecte tan sensible com les desafectacions.


El Parc Mixt

CiU ha defensat sempre el parc mixt per als Tres Turons, on hi puguin cabre algunes de les vivendes actualment afectades, i el parc en sí.

El Govern municipal ha volgut separar ambdos conceptes.


El manteniment

Sabut és el criteri de l'esquerra antiga, com la que ens governa des de fa 30 anys en aquesta ciutat, de creure que fent el projecte o aprovant la Llei en qüestió, ja està tot fet, oblidant-se de l'aplicació de la legislació aprovada. El President brasiler, Luis Inacio Lula Da Silva, feia unes declaracions del tot interessants en aquest sentit aquest cap de setmana.

En el cas que ens ocupa, un cop aprovat el projecte dels Tres Turons què passarà? quedarà oblidat com ho ha estat fins ara o ho està bona part del Parc Güell?. Quin serà el disseny propi del Parc i el seu manteniment i vigilància?. Tindran raó els veïns que diuen que estem simplement davant d'una operació d'especulació urbanística i no davant l'aprofitament d'una gran zona verda?.

Són aspectes que també ens hauríen de ser aclarits a tots.

Mesquineses polítiques

El meu suport per a Rachida Dati, Ministra de Justícia francesa, criticada des del àmbits socialistes espanyols per anar a treballar poc després de tenir un fill, sense fer la baixa de maternitat.

La baixa de maternitat és un dret, no una obligació, i molt menys una excusa per realitzar una campanya de promoció política.

Contrasta l'actitud de Dati amb la de Carme Chacón. Conegut i comentat és entre el món periodístic català i espanyol, que la Cap de Gabinet de Chacón enviava missatges als periodistes a les rodes de premsa indicant-los que la Ministra estava molt interessada en que li preguntessin sobre el seu embaraç.

Tots vam poder presenciar el show mediàtic de Chacón en el naixement, sortida de l'hospital, arribada a casa, baixa de maternitat compartida etc... amb el seu nou fill (o filla, ja no ho recordo).

trobo la utilització d'un pobre infant com a campanya de promoció política, d'una baixesa i mesquinesa, que després no ens extranyi que la gent no ens entengui i no participi ni voti.

El cas de Chacón és de llibre però. Més enllà de la utilització política del seu embaraç, s'està muntant al seu voltant una impressionant campanya de promoció política, basada en com va vestida, en com va pentinada, en ser la primera dona Ministra de defensa, també en la fotogènia, que la té etc... que ja l'han situada en la primera línia de successió del propi Zapatero i també de José Montilla si aquest no s'en surt com està passant.

Algú em pot dir quina és la gestió de Chacon al capdavant del Ministeri de defensa?, quines són les línies mestres de la seva política al Ministeri?, quins són els resultats de la seva gestió al capdavant del Minitseri d'habitatge?, quina va ser la seva política d'habitatge?, què pensa més enllà de repetir com un lloro el CD que li posen des del carrer Ferraz i Nicaragua i de ser fidel a Zapatero?, quina és la seva ideologia?, quines són les seves idees?, quina ha estat la seva aportació política amb fets, resultats i polítiques concretes?.

Després la gent no vota. No ens extranyi.

Les 5 grans línies estratègiques municipals de CiU Gràcia

El Grup Municipal de Convergència i Unió de Gràcia ha definit la que serà la seva estratègia política per a l’any 2009, centrant-la en 5 àmbits concrets sobre els quals pibotarà la seva acció política. Cada àmbit tindrà un o dos consellers de CiU com a responsables:


1- Seguiment dels acords del Pla d’Actuació del Districte (PAD).

CiU es va abstenir en la votació del PAD del Districte de Gràcia, degut a l’acord al qual va arribar amb el Regidor Guillem Espriu (PSC-PSOE), a través del qual el PAD va recollir més del 50% de les propostes que CiU va realitzar. CiU farà un estricte seguiment, Plenari a Plenari, de l’aplicació d’aquests acords.


2- Urbanisme Lesseps – Vallcarca – Coll.

Gran oportunitat o fracàs. Gràcia se la juga amb el conjunt de reformes urbanístiques relligades entre elles: Reducció de carrils Travessera de Dalt, Lesseps, Avinguda Vallcarca – Bolívar, Avinguda Vallcarca – Farigola i Pla de barris del Coll.

El Govern municipal viu d’esquenes a tota aquesta gran oportunitat de transformació, el qual ha comportat que la pràctica totalitat d’aquests projectes estiguin aturats o en la mala direcció.


3- Incivisme.

El Govern socialista de la ciutat de Barcelona ha construït una ciutat on l’incivisme és una de les seves petjades d’identitat. Les crides a la transgressió i la disbauxa han convertit Barcelona en una ciutat incívica, famosa perque s’hi pot fer de tot sense que et passi res.

A Gràcia això té dues plasmacions, el soroll nocturn centrat sobretot en les places, i el fenomen okupa, que alimentat pel propi Govern municipal, ha passat de ser exòtic i relativament ben vist i integrat, a ser un greu problema i amplament rebutjat pel comportament dels qui el practiquen.


4- Crisi econòmica.

La greu crisi econòmica que patim té una important plasmació en el nostre comerç, tallers i petites empreses de Gràcia, a les quals CiU prestarà la seva màxima atenció.


5- Dèficit democràtic.

Manca d’informació, no participació de la ciutadania als òrgans de participació municipals, imposició, comissions que no es reuneixen, preguntes escrites no respostes, mecanismes de control de l’oposició trepitjats i ignorats... A Gràcia hi ha un clar dèficit democràtic fruit de les maneres de fer de l’equip de Govern, que ha après bé els mètodes de funcionament dels actuals dirigents del carrer Nicaragua.

CiU vetllarà per l’estricte compliment i respecte dels drets i deures dels ciutadans, entitats i institucions de Gràcia, fomentant la participació ciutadana com a màxim garant de la salut democràtica.

Socialistes fatxes

Les paraules evolucionen, són vives, i el seu significat evoluciona amb el temps i els esdeveniments.

En aquest sentit, la paraula feixista segueix tenint el mateix significat que tenia per als nostres pares o avis. La paraula fatxa però, ha evolucionat, i a Catalunya s'entén per fatxa tot aquell que s'embolica amb la bandera espanyola, abarcant conseqüentment tots aquells qui volen liquidar, d'una manera declarada o subtil, tot allò català, per imposar tot allò espanyol.

Es pot, per tant, ser fatxa per damunt d'allò tan anacrònic que alguns encara utilitzen de les dretes i les esquerres.

Ningú no dubta que la gent de Ciutadans o Rosa Diez són clarament fatxes, tot i ser d'esquerres molts d'ells. El mateix és aplicable a la immensa majoria d'actuals dirigents alts i mitjans socialistes. És evident que un Antoni Castells, un Pasqual Maragall, un Raimon Obiols o un Albert Musons, no són o éren fatxes, tan evident com que la pràctica totalitat de la resta ho són.

És d'agrair, en aquest sentit, que n'hi hagi que no s'en amaguin, i que mostrin el que realment pensen i creuen, i aquest objectiu d'eliminació de tot allò català, embolicats en la bandera d'Espanya, més o menys dissimulada, o directament ni tan sols dissimulada.

Entre aquests cal destacar la figura de Joan Ferran, Portaveu adjunt del Grup Parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, i conegut per la seva visceral expressió verbal. Ferran és l'autor de la famosa frase sobre la crosta nacionalista, que segons ell hi ha als mitjans de comunicació de Catalunya. Abundant en l'assumpte, ara ha publicat un llibre sobre aquesta crosta, de la qual us en público un tros prou significatiu. Sobren les paraules:

"El pare de la Iolanda compartia la tesi segons la qual, en els mitjans de comunicació públics de la Generalitat, persistia una inèrcia del passat, una crosta en la qüestió conceptual i en els mecanismes de funcionament. Una forma de fer i de dir sedimentada al llarg de dues dècades de govern pujolista. La seva no era una crítica a la feina dels professionals, sinó a la desídia, o la covardia del govern tripartit i dels seus nous gestors a l’hora d’enfrontar-se a unes formes de funcionament periclitades. El fons esquerranós i contracultural del pare de la Iolanda el duia a denunciar la cosmovisió nacionalista, el llenguatge, els continguts i els conceptes utilitzats per la radiotelevisió pública del país. El mapa del temps fragmentat i en vertical, els eufemismes i les el•lipsis per referir-se a Espanya, l’ús desproporcionat del terme Estat, etcètera, li provocaven rebuig"

Primers errors

Segueixo creient en Obama, crec que segueix sent una gran esperança per als Estats Units i per a la política i el món en general. Ara bé, les seves primeres decisions crec que han estat ja errors d'important trascendència. Em refereixo a l'elecció del seu equip, del futur Govern nordamericà.

Obama s'ha rodejat d'un equip de gent d'avançada edat i de llarguíssima experiència i trajectòria a l'administració pública i a la política nordamericana. Per algú que propugna un canvi en tot, que representa teòricament una manera nova d'entendre i fer les coses, rodejar-se de persona viciades d'anys del funcionament de sempre de l'administració, no sembla la millor decisió.

Des de la distància del desconeixement de la política nordamericana, i per tant amb la prudència que així requereix, crec que Obama hauria d'haver-se rodejat d'un equip més verge, de persones amb vàlua i trajectòria, però no viciats de tants anys d'administració i política nordamericana, sinó nous, nous en tots els sentits de la paraula, amb idees noves, formes de fer noves, que aportessin canvis. Fins i tot, entre aquest equip de vells dinosaures, Obama ha patit ja els primers indicis de corrupció en algun d'aquests col·laboradors, inclús abans de ser proclamat President.

D'Obama se'n elogiava l'envoltori, però se'n desconeixia el contingut. Sembla com si aquest contingut no existís i a l'hora de la veritat hagués de recórrer als de sempre, com si estigués massa sòl tot i tenir la força política immensa que té en aquest moment i que no entenc perquè no aplica.

Potser, i no m'extranyaria, es tracta d'una simple estratègia per calmar els prohoms de la societat nordamericana, espantats de tant canvi anunciat, i poder-ho fer tot més a poc a poc. En tot cas, les primeres decisions d'Obama no m'han agradat, i crec que van en sentit contrari al missatge anunciat durant la campanya.

El partit però ni tan sols ha començat, esperem que el joc desplegat sigui l'anunciat per Obama, i no el que sembla indicar-se per l'alineació del seu equip.