Seleccions nacionals

No ens amaguem, el Catalunya - Argentina ha estat un absolut fracàs, previsible per tothom, menys pels qui l'organitzàven, que vénen cometent els mateixos errors fa ja uns quants anys. 40.000 persones, de les quals més de 10.000 eren argentins, són xifres que així ho avalen.

Els catalans volem de manera molt majoritària el reconeixement internacional de les seleccions catalanes, i així ho hem demostrat omplint l'Estadi Olímpic i el Camp Nou més d'una vegada o protagonitzant la recollida de signatures segurament més gran mai vista a Catalunya.

Volem competicions oficials, però no ens fa res acudir a l'Estadi a animar la nostra Selecció en amistosos on es medeix amb seleccions de primer nivell mundial.

El que ja no es pot tolerar, és haver d'acudir a l'Estadi a animar una Selecció Nacional on pràcticament cap dels 11 que hi juguen serien titulars, segurament molts ni convocats. Fa anys que els Puyol, Xavi, Tamudo, Capdevila... cal afegir ara Bojan etc..., o sigui el que seria la Selecció Nacional real, no juga. I trobem en canvi una amalgama de jugadors reclutats, no en funció de la seva qualitat futbolística, que també, sinó de distribució de quotes territorials i d'equips. Amb tots els respectes, què hi fan jugadors del Vilanova, Terrassa o altres a la Selecció nacional?, o jugadors ja fora d'edat, sense ritme de competició de primer nivell. Al final pateixes més que disfrutes i per això ja no vas a l'Estadi.

Ja hem anat a unes quantes festes en suport de la Selecció Nacional de futbol, el que volem ara és anar a partits de la Selecció Nacional, oficials si pot ser, i sinó en que hi jugui la Selecció Nacional real, no una suplent. Ja veuran com llavors sí s'omplen 10 Camps Nous.

El Chiki Chiki

Tot això del Chiki Chiki és el primer símptoma que noto que les generacions que venen per sota apreten en algun sentit i deixen fora de joc a la meva. Almenys jo sí em declaro fora de joc en aquest tema, no l'entenc, he quedat desfassat generacionalment en aquest tema.

No puc entendre, no ja l'èxit de l'enganxosa cançó, sinó que se li doni carta de músic a aquest personatge, obrint-se-li totes les portes que se li obririen a qualsevol músic consagrat.

Tinc el concurs d'Eurovisión per quelcom caspós i del passat que no ha sabut adaptar-se als temps, però a la vegada em mereix un respecte per la trajectòria, pel que ha significat al llarg de molts anys, i com a teòric escaparat de noves tendències musicals.

És en aquest sentit que no entenc com es dóna entrada a Rodolfo Chikilicuatre a aquest món, com si d'una gran estrella musical es tractés. No entenc com es pot rebaixar, o fer rebaixar, el mític Jose Luís Uribarri, i tants altres, a jutjar-lo com si d'un músic real es tractés.

L'entrada de Chikilicuatre al món de la música és exactament igual com sí un dels personatges del Polònia es presentés a President de la Generalitat, guanyés, i tots emocionats.

Em temo que el bó de Buenafuente i el seu equip, es deuen estar fent unes panxades de riure que déu n'hi dó, i va i el món s'ho pren en serio.

Maig del 68

Quan fa 40 anys de la famosa revolta del maig del 68, vull deixar escrit el meu posicionament al respecte, encara que, segons com, pequi de certa manca d'originalitat.

Resumint en dues ratlles, crec que el Maig del 68 va ser necessari igual que crec que ara s'ha de superar.

El Maig del 68 va ser necessari per passar d'un tipus i model de societat a un altre. S'arrossegava un model de societat encara basat en el segle anterior, amb forta disciplina, jerarquitzat, replet de normes i amb manca de llibertat. El Maig del 68 va canviar tot això i va suposar una necessària explosió de llibertat en tots els sentits, que s'anava coent fa temps a dins de la societat.

De la mateixa manera dic que aquells plantejaments que van fer necessari el Maig del 68, amb el pas del temps, han quedat anacrònics i cal superar-los. Els antics progres són avui dia els conservadors perque segueixen amb ideals i plantejaments caducs basats en fets de fa 40 i 70 anys. L'enquistament i anacronisme que avui representen els valors del Maig del 68 pot observar-se al model escolar, en la manca de plantejaments polítics més enllà de quatre idees genèriques dels qui encara defensen aquells valors o en la creixent manca de valors de la societat en general.

Les trampes i els resultats reals de l'enquesta del CEO (Govern)

Divendres vam tenir una nova entrega de les enquestes que de tant en tant fa el Govern a través del CEO (Centre d'Estudis i Opinió). El grau de manipulació de les mateixes és digne de la millor de les dictadures, i aquí no passa res.

El CEO insisteix en els dos factors manipuladors que vé portant a terme des de que es va crear:

1- Esbiaix de la mostra: Les eleccions nacionals catalanes del 2006, les va guanyar CiU amb un 31% dels vots per sobre del 26% del PSC-PSOE. Lògicament doncs, i sabent com a politòleg que el record de vot no és una traslació matemàtica dels resultats electorals, el normal és que apareguin més persones recordant haver votat CiU que no pas al PSC-PSOE.

Doncs bé, l'enquesta del CEO recull una mostra de 525 persones que recorden haver votat al PSC-PSOE el 2006, i només 401 que recorden haver votat CiU. L'esbiaix en la mostra és doncs d'escàndol, i per tant tota la cadena de resultats que s'en deriva directament manipulada i sense cap valor.

2- Intenció directa de vot: Els resultats electorals previstos si ara es celebressin eleccions nacionals són exposats només amb intenció directa de vot, dada intermitja de qualsevol enquesta i sense cap valor, però que ciutadans i periodistes s'empassen de viu en viu per desconeixement i poc interès en el tema (cosa greu pel que fa als periodistes). Curiosament, en les dades d'intenció directa de vot, el PSC-PSOE apareix amb un 27% per un 21% de CiU. Suficient perque la manipulada notícia mediàtica sigui que el PSC-PSOE guanyaria les eleccions en intenció directa de vot, aquestes tres darreres paraules no són enteses per ningú, i la gent es queda només amb la primera part de la frase.

Els resultats de qualsevol enquesta s'han de donar en projecció de vot (resultat final de l'enquesta), i no en intenció directa (de fet només el CEO les dóna en intenció directa).

I aquests són els resultats finals de l'enquesta del Govern, convenientment amagats. No oblidem el factor de manipulació 1 (esbiaix de la mostra), que provoca que els resultats exposats a continuació estiguin molt esbiaixats a favor del PSC-PSOE i en contra de CiU:

CiU 31'99% (+0'47 respecte el 2006)
PSC-PSOE 29'45% (+2'63)
ERC 11'43% (-2'60%)
PP 10'56% (-0'09%)
ICV 9'71% (+0'19)
C'S 3'03% (=)

O sigui CiU surt que puja i el PSC-PSOE per darrera tot i l'enorme manipulació de l'enquesta. Quan deu estar pujant CiU doncs si l'enquesta no s'hagués manipulat?. Potser per això van preparant a la Chacón?.

En qualsevol cas, la notícia de tot això, i el més indignant, no són les dades, que no valen per res per manipulades, sinó que amb diners públics es produeixi aquest atemptat democràtic de barroera manipulació d'una enquesta. I aqui no passa res.

Recordar que David Madí va haver de dimitir del Govern per una suposada variació d'una dècima en una dada concreta d'una enquesta, patint per aquell fet un linxament mediàtic sense precedents. Ara, Gabriel Colomé i companyia, cuinen al seu propi gust enquestes senceres, i els mitjans ho reprodueixen com si aquelles dades fossin reals. I aqui no passa res.

Laporta, Rijkaard i els jugadors

La temporada del Barça ha estat un previsible fracàs, segurament culpa de tots: Laporta, Rijkaard i jugadors. Però crec que no en igual mesura, i és aquí on s'han comés, des del meu punt de vista, algunes injustícies:

Rijkaard: És per mi, i de carrer, el màxim responsable del fracàs blaugrana. Jo també l'aplaudeixo en la seva marxa perque ha estat un cavaller, i pels títols aconseguits, però va ser ja a finals de la passada temporada quan es va apagar. Se'l va voler mantindre un any més artificialment i la cosa ha acabat d'explotar.

Rijkaard és el responsable del rendiment dels jugadors, de la seva preparació física, esportiva, tècnica i estratègica. És per tant el màxim responsable de l'absoluta disbauxa que ha estat el vestuari blaugrana aquest any, on no s'entrenava, no es preparaven els partits, no es preparava físicament els jugadors etc...

Amb Rijkaard, lògicament, situo com a màxims responsables el seu equip, especialment els encarregats de la preparació física dels jugadors i l'staff mèdic. És impossible tantes i tantes lesions els darrers 4-5 anys.

Jugadors: Són els segons responsables. Una vegada van guanyar Lliga i Champions s'han deixat anar de totes les maneres possibles, cosa que l'absoluta manca de control del vestuari ha ajudat a incrementar. Manca de compromís, manca de preparació, passotisme, juerga...

Laporta: També és culpable, però tercer, i a molta distància de primer i segon. Aquí vé la meva discrepància doncs, amb l'opinió pública generada.

És evident que Laporta, sobretot ell i no tant la seva Junta, ha perdut completament els papers aquesta temporada. L'estrella de Laporta va començar a apagar-se amb el robatori que directiva i jugadors van fer de les entrades de la Final de París, motiu pel qual ja hauria estat justificada la seva fulminant dimissió.

A finals de l'any passat, tot i detectar bé els problemes que hi havia i demanar disculpes, no es va fer res, i res s'ha fet aquest any, per resoldre'ls, esclatant a la cara del màxim mandatari blaugrana, qui ha tingut diverses actituds impròpies, que sembla s'expliquen perque no està atravessant tampoc bons moments personals.

Soc dels que m'he passat la major part de la meva vida lluitant a Can Barça per treure'ns de sobre un President, Núñez, representant d'un estil arcaic, antic, autoritari, nefast esportivament i descatalanitzador del club. Soc per tant dels que vaig votar Laporta i vaig celebrar, com treient-me un immens pes de sobre, la renovació, modernització i catalanització del club que ha representat Joan Laporta.

Per tot plegat entendria la seva dimissió pels motius més amunt exposats, però en el fons el que desitjo és que mediti serenament, rectifiqui tan interiorment com públicament, i torni a fer la feina dels primers anys.

RENFE

No té desperdici la nova campanya de RENFE. El text de la nova campanya, i que es pot veure en el rètol publicitari que s'adjunta, és:

Que mai no arribi tard
a fer un petó al seu xicot
és el que ens mou

Em pregunto doncs quantes parelles haurà trencat RENFE

Consell Plenari Extraordinari: 1 any després tenim PAD

Després d'un any, el 25% del mandat municipal, tenim Pla d'Actuació del Districte (PAD), o sigui el full de ruta d'aquests 4 anys (3 per ser més exactes).

A banda de trigar un any a aprovar-se, el procés d'aprovació del PAD ha estat, tot ell, un exemple memorable del perquè de la crisi de la política.

El procés va començar amb un teòric període de participació ciutadana, ben dissenyat, sens dubte, però on els resultats eren el que menys interessava a l'equip de Govern, o sigui que es feia com a cortina de fum per quedar bé i guanyar temps. La prova determinant, el fet que sortís el propi document de proposta de PAD quan encara no havia acabat el procés participatiu i s'en desconeixien els resultats.

Arribem a l'aprovació inicial del PAD al desembre, on el PSC-PSOE salva la papereta pactant amb ERC una frase que deixava obert el PAD fins a nova ratificació, cosa que a la pràctica es va traduir en un solemne engany a ERC, ja que el Regidor Espriu es saltava l'acord l'endemà mateix d'aprovar-se, negant que hagués de reobrir el document.

La lògica reacció d'ERC, el lideratge de CiU forçant a Guillem Espriu a complir els acords assolits, i l'enrocament i negativa d'aquest a acceptar-los, ens ha portat 6 mesos més d'inoperància. La pregunta és: Què es preferible, admetre un error i tornar a pactar el PAD aprovant-lo el més ràpidament possible o fer el que sigui, inclús paralitzar l'Ajuntament i incomplir acords del propi plenari, per no admetre un error fins i tot humà?. El lògic és la primera opció, Espriu ha optat per la segona.

Finalment arribem al Consell Plenari d'ahir, convocat per acord del Plenari amb els vots de CiU, ERC i PP, i en contra del PSC-PSOE i ICV. Inclús ahir, els socialistes van inventar-se no se quin subterfugi (aquesta vegada amb la col·laboració d'ERC) per no reconèixer que ahir ratificàvem el PAD.

El nostre vot va ser l'abstenció, una abstenció fonamentada en que, ja al desembre, havíem pactat amb el regidor que quedessin recollides el 55% de les propostes que CiU posava sobre la taula (entre altres Tres Turons, fora pilones del pla de mobilitat o increment dels serveis socials del Districte), i com aquests acords no es veien modificats, CiU mantenia l'abstenció.

En suma, ahir culminàvem un procés lamentable, que la gent no ha entès de res, i que l'únic que ha representat és que durant un any no hem tingut PAD, passant per davant teòrics (perque en realitat resten) interessos de partit, per sobre de la governabilitat i projecte de l'Ajuntament de Gràcia.

Finalment, el paper d'ERC ahir, no ha de passar desapercebut, té les seves conseqüències. Donar suport al full de ruta de l'equip de Govern per a tot el mandat, no és una votació menor, i no és una actitud gratuita. Planava ahir, i torna a planar el dubte, de si ERC és realment a l'oposició o al Govern, no en va a Barcelona han salvat els mobles a Hereu en no poques votacions decisives, i sembla ser que mantenen bona part de la seva representació política dins del Govern. A Gràcia havien aconseguit esborrar aquesta sensació, ahir però, va tornar a planar, esperem que només sigui això, planar.

Artur Agustí i Iglesias

Us presento la raó per la qual he estat fora de circulació els darrers dos dies. L'Artur Agustí i Iglesias, el meu tercer fill.

Després d'una nit sencera de part, va néixer ahir divendres 9 de maig a les 8:30h.

Catalanistes

No faig cap descobriment. Aquestes fotos sembla que estan causant furor entre la blogosfera de Cerdanyola i Mataró. Els que es veuen a les imatges són dirigents socialistes d'aquestes localitats. Són aquests "catalanistes" els qui han de defensar Catalunya, les seves llibertats, el finançament, l'Estatut... i els qui governen a la Generalitat.

Dictadura a Barcelona?

És tan evident que tenim un règim democràtic on els nostres governants són escollits per sufragi universal, com que aquesta democràcia és encara feble i incompleta.

La no penalització de l'electorat a la gestió dels polítics, els defectes del sistema electoral, el no respecte a la llista més votada, la corrupció, l'autisme dels partits polítics en la seva lluita pel poder, l'incompliment de promeses, la manca de control... són algunes de les tares democràtiques que patim i que he anat denunciant en aquest blog.

Tot plegat es veu superat però pel que està passant a Barcelona en aquests moments, malmetent, encara més, la qualitat democràtica a la nostra ciutat.

L'equip de govern (PSOE+ICV) en minoria, incompleix (es passa pel folre vaja) els acords del propi plenari de l'Ajuntament de la ciutat. Hi ha res més sagrat en democràcia que la sobirania popular?, dipositada en aquests cas en la representació dels ciutadans que és el Consell Plenari de l'Ajuntament de Barcelona?.

Doncs l'equip de Govern, amb Jordi Hereu al capdavant, ha decidit que sí, que les seves decisions unilaterals són més importants que els del conjunt de la ciutadania en voluntat expressada representativament al Plenari de l'Ajuntament.

Hi ha delicte més gran en democràcia que el no respecte a les institucions democràtiques i a la sobirania popular?. Sincerament no s'em acut cap. Ha de tenir conseqüències jurídiques aquest salt a la democràcia que es produeix a l'Ajuntament de Barcelona?, faltaria més.

Els que més han transcendit a l'opinió pública són el túnel del TGV i la tal·la d'alzines al Tibidabo, però n'hi ha hagut molts més, en un atac a la democràcia sense precedents, convenientment silenciat o minimitzat per la brunete mediàtica socialista, i en una clara mostra de l'estil de persones que en aquests moments dirigeixen el partit socialista a Catalunya.