El Chiki Chiki

Tot això del Chiki Chiki és el primer símptoma que noto que les generacions que venen per sota apreten en algun sentit i deixen fora de joc a la meva. Almenys jo sí em declaro fora de joc en aquest tema, no l'entenc, he quedat desfassat generacionalment en aquest tema.

No puc entendre, no ja l'èxit de l'enganxosa cançó, sinó que se li doni carta de músic a aquest personatge, obrint-se-li totes les portes que se li obririen a qualsevol músic consagrat.

Tinc el concurs d'Eurovisión per quelcom caspós i del passat que no ha sabut adaptar-se als temps, però a la vegada em mereix un respecte per la trajectòria, pel que ha significat al llarg de molts anys, i com a teòric escaparat de noves tendències musicals.

És en aquest sentit que no entenc com es dóna entrada a Rodolfo Chikilicuatre a aquest món, com si d'una gran estrella musical es tractés. No entenc com es pot rebaixar, o fer rebaixar, el mític Jose Luís Uribarri, i tants altres, a jutjar-lo com si d'un músic real es tractés.

L'entrada de Chikilicuatre al món de la música és exactament igual com sí un dels personatges del Polònia es presentés a President de la Generalitat, guanyés, i tots emocionats.

Em temo que el bó de Buenafuente i el seu equip, es deuen estar fent unes panxades de riure que déu n'hi dó, i va i el món s'ho pren en serio.