Autocortocircuitats

Els resultats de les darreres eleccions estatals del 9 de març han suposat l'autocortocircuitament de Catalunya, o sigui, que Catalunya s'ha autocortocircuitat, quedant inutil davant de qualsevol reivindicació.

És el triomf del nacionalisme espanyol sense fer res, per suicidi o KO propi momentani dels catalans.

Regalar un vot massiu al partit i persones responsables de quantes desgràcies han passat a Catalunya els darrers anys (crisi aeroport, paràlisi RENFE, TGV, Carmel, esfondrament de part del port de Barcelona, estancament de l'Estatut...) no és gratuit, i té els seus efectes.

Quan ara un tren de RENFE rodalies s'espatlla, i segueixen espatllant-se a diari, la Ministra Magdalena Àlvarez i Rodriguez Zapatero deuen estar-se fent panxades de riure al seu llit o sofà. Si els hem regalat el vot després de tot, de què preocupar-se doncs?.

La contradicció electoral del poble català és digna d'estudi internacional. Som capaços de sortir 700.000 persones al carrer demanat la independència (de fet era això), haver una majoria identificada amb el catalanisme real o el nacionalisme català, també a les enquestes surt que avui es guanyaria un referèndum d'autodeterminació... I alhora de votar però, donem majoria absoluta a un partit nacionalista espanyol com el PSOE.

No cal fer gaires enquestes per saber que la majoria d'usuaris de les línies de RENFE sempre espatllades i que no van funcionar durant setmanes, són votants socialistes. Aquella gent que surt als Telenotícies despotricant contra els polítics i queixant-se perque són usuaris i paguen i no se què, els mateixos, després quan van a les urnes fan servir pensaments com "es que sinó ganará la derecha", o "el que sigui per aturar el PP", o "yo soy de izquierdas". Sense comentaris.

Les enquestes ens diuen que la gran majoria de ciutadans de l'Eixample estan en contra de que el TGV passi per sota de les seves cases, i els resultats electorals diuen que la gran majoria d'aquesta gent va votar al PSOE. Sense comentaris. De què es queixen em pregunto.

Al Carmel el PSOE arrassa, a les zones que es van quedar a les fosques a Barcelona també, donem majoria absoluta als qui tenen l'Estatut aturat i volen retallar-lo. Sense comentaris.

El resultat és un absolut autocortocircuitament de Catalunya davant de qualsevol reivindicació. Amb quina força podem queixar-nos 10 diputats de CiU i 3 d'ERC d'avaries a la RENFE o de que el TGV sigui un perill per no se quanta gent i monuments?. Ben poca.

A clar, ja ho entenc, és que sinó venia el PP. I quanta gent deu estar a casa ben contenta de que no hagi vingut el PP i alhora queixant-se dels polítics, de rodalies, de l'aeroport, del TGV o de l'Estatut?.

Que uns quants es posin davant del mirall i es pessiguin o es donin un cop a la cara i despertin si us plau. Catalunya ho necessita.

Laporta, Guardiola...

Crec que aquest darrer any de gestió de Joan Laporta ha estat nefast. Des que va demanar disculpes, just ara fa un any, per la mala temporada anterior, posant el dit a la llaga dels problemes del Barça, Laporta no n'ha encertat ni una.

Lluny de resoldre aquests problemes que ell mateix definia a la perfecció, els va ignorar, entrant en una espiral d'errors, prepotència i pèrdua d'imatge difícil d'igualar en velocitat. No vendre Ronaldinho l'any passat, o deixar podrir aquest equip que ja era una evidència l'any passat que estava acabat, és només responsabilitat de Laporta. Quants diners, títols i disgustos ens ha costat això?.

Cal sumar a això el mai prou explicat robatori de les entrades de París, la mala gestió de les seccions, l'obsessió persecutòria que l'ha portat encara a més errors...

Per tot plegat crec que Laporta mereix una seriosa advertència el dia 6 de juliol, un seriós toc d'atenció.

Dit això però, no cal fer la bola més grossa del que és. Laporta és responsable de tot això, però també és responsable d'haver-nos tret de no se quants anys de foscor nuñista, d'haver recatalanitzat el Club, d'haver-lo tornat a fer gran, d'haver-lo modernitzat, d'haver-lo sanejat etc... I certament, la campanya mediàtica llençada contra ell, ara sí, em sembla exagerada, massa exagerada, alguna cosa hi ha per aquí al darrera que no m'agrada... i francament, el que es preveu després de la moció de censura si aquesta triomfés, tampoc m'agrada.

Per tot plegat el meu vot, en conseqüència als arguments exposats, serà en blanc el proper 6 de juliol. És una manera de no donar suport a la moció de censura, per tant donar una darrera oportunitat a Joan Laporta, però donant-li un seriós toc d'atenció.

Pel que fa a Guardiola, jo era dels qui creia que era una imposició de Johan Cruyff per seguir manegant, i que no estava preparat per dirigir el Barça, a més que el perfil, bonista, no era l'adequat.

Qui sap però, si en aquest punt hauré de rectificar. De moment gairebé tot el que ha dit Guardiola ho he trobat encertat: el seu diagnòstic de la crisi (manca de motivació, fi de cicle, mala preparació física...), les seves decisions, la planificació establerta, l'estil de joc, caràcter, ma dura... Reconec que m'ha sorprès en positiu. Som molt al principi però, esperem que duri.

Això sí, dins la sorpresa positiva sobre Pep Guardiola, alguns errors a destacar: No entenc que es mantingui Seirul·lo, responsable directe de la nefasta preparació física dels jugadors del Barça els darrers anys i no m'agraden els fitxatges de segona fila que s'estan fent.

Temps al temps, ara cal donar-li.

Què hem fet malament?

No qüestiono els bons resultats de la política d'integració dels nouvinguts a Catalunya durant les dècades sobretot dels 50 i 60, i basada en allò de que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser. Els nivells d'integració socials i lingüístics i la convivència social obtingudes en són un clar exemple.

Ara bé, siguem realistes en l'anàlisi, alguna cosa s'ha fet malament. A Catalunya hi ha bosses, en alguns casos immenses, de població, en alguns casos catalans de tercera generació, que no senten Catalunya com a seva i que tenen una pauta de comportament no integrada.

Es tracta de persones tallades per un patró molt similar: escassa formació, castellanoparlant gairebé exclusivament tot i conèixer el català, identificats amb l'eix només espanyol o més espanyol que català, i unes pautes de comportament social molt similar. Buenafuente en fa una bona definició, si bé exagerada i superlativitzada, amb el personatge del "Neng".

No estem parlant de reductes, sinó de milers i milers de catalans que responen a aquests patrons d'escassa integració a Catalunya i a la catalanitat, fet preocupant si considerem que en molts casos són catalans de tercera generació.

Què hem fet malament doncs? què ha fallat en aquest sentit?. En qualsevol cas, en respondre aquestes persones a patrons ideològics i de comportament tan uniformes, això indicaria unes causes concretes i detectables, on segur que el factor getització (expressió tabú però real) hi figura.

No ajuda el fet que l'actual Govern tripartit no només no tingui aquestes polítiques d'integració a la catalanitat com a prioritat, sinó que té la contrària, desnacionalitzar. Amb el nostre propi Govern ignorant, quant no alimentant, aquest problema, tenim mala peça al teler.

La bona notícia però, és que si les causes són concretes i detectables, les solucions són més fàcils de trobar. Posem-nos-hi i no deixem que factors com el tabú, el políticament correcte o el propi tripartit ens impedeixin entrar-hi.

Ull amb Rajoy

En resum, crec que Rajoy l'està encertant, i que si aconsegueix portar a terme la renovació ideològica i generacional que està portant a terme al PP, pot esdevenir el nou President d'Espanya d'aquí 4 anys.

L'aposta de Rajoy és valenta, i no només pretén treure's de sobre motxilles de l'Aznarisme (Zaplana, Acebes, Mayor Oreja...), sinó motxilles que el PP encara arrossega del franquisme.

Rajoy aposta per una nova generació de liders polítics ja no marcats per l'etapa franquista, la cara més visible de les quals és Soraya Saenz de Santamaria, alguns d'ells catalans com Moragas, Jose Luís Ayllon o el mateix Daniel Sirera, alguns dels quals conec personalment i responen a paràmetres bastant més moderns i oberts dels clàssics del PP.

Dic tot això, no amb sentiment de satisfacció, sinó de profunda preocupació. S'està forjant un PP que pot esvair, almenys en part, el seu principal enemic, sobretot a Catalunya, que és la por que genera. Això ens ha de fer espavilar a tots, començant per un Zapatero que ja no en tindria prou amb la por al PP i amb polítiques façana protagonitzades sovint per ministres "florero" per tapar la manca de rumb i de projecte. També el catalanisme polític s'hauria de readaptar a la nova situació amb un PP regenerat en imatge però igual de dolent per dins.

Falta primer però que Rajoy s'en surti, que ja veurem.

El gran engany

En el seu moment es va definir com el gran engany la monumental manipulació informativa que el PP va fer de l'atemptat de l'11-M i que el va portar a perdre unes eleccions que tenia guanyades. Efectivament va ser un engany històric i amb escassos precedents al món occidental.

El gran engany però, té més cares. No és un gran engany monumental presentar-se a les eleccions dient que no hi ha cap crisi econòmica i resulta que és galopant?. No és un gran engany prometre 400€ a tothom qui faci declaració de renda i després això quedar en quasi no res?. No és un gran engany prometre publicar les balances fiscals (i quantes coses més per Catalunya), prometre-ho a més amb data concreta, i arribada la data ni notícia del que s'havia dit?. No és un gran engany constant que Zapatero constanment digui coses que després no fa?.

Zapatero és la gran mentida, el gran engany, però com li regalem els vots, li surt gratis i ho seguirà sent.

L'esperança que arriba d'Amèrica

En un moment força crític per la política a nivell mundial, amb crisi de la política, certa desorientació general, manca de liders empàtics, carismàtics, i liders en sí... arriba d'Amèrica, dels Estats Units d'Amèrica, una autèntica esperança de canvi.

Barack Obama suposa tota una revolució en l'estereotipada política nordamericana, amb uns atributs que són alhora el que el fa atractiu i esperançador, i alhora els que el poden fer perdre contra McCain: negre, jove en termes d'edat polítics nordamericans, nascut fora del continent i amb un discurs molt innovador, trencador en diversos aspectes.

Obama pot suposar un canvi real, una nova era en la política nordamericana, i per influència també a la resta del món. És un dels liders més empàtics i carismàtics en fa molt temps, per tant és un lider, com n'hi ha pocs ara, i amb missatge clar i renovador.

Per tot plegat és una esperança per Amèrica i per tots. Junts podem ¡¡

Consell Plenari: L'any amagat

El Consell Plenari d'ahir era, a priori, dels favorables a l'equip de Govern, presentant-se diversos projectes urbanístics importants i escassament polèmics en general.

Guillem Espriu va cometre dos errors greus però, que van posar aigua al ví del Regidor gracienc. El primer no parlar de la Festa Major de Gràcia, el segon no fer balanç d'un any de Govern, ni tan sols anunciar quan es faria aquest debat.

Més enllà d'això, el més destacat del Plenari d'ahir va ser:


L'any amagat

Espriu no va voler fer valoració de l'any, però CiU, i menor mesura ERC, vam voler fer-ho. Es pot parlar d'any perdut. Primer pel que triga a constituir-se el propi Ajuntament de Gràcia, després pel que triguem a dissenyar el PAD, després pel malentès de la ratificació del PAD. Ha passat un any i no hem pogut engegar. Es notava que ara sí s'ha engegat, el Plenari d'ahir era el primer amb suc i contingut del mandat. Oportunitats perdudes (tot el que el PAD ens ha retrassat), frustració democràtica (Comissions que no es reuneixen, el procés participatiu pel PAD, el no compliment dels acords de Plenari o la no resposta a les preguntes de l'oposició) i certa incapacitat de governar (gran apagada, pudors, lentitud PAD) han marcat aquest any.


DIR

L'Equip de Govern presentava un projecte urbanístic d'ùs d'un espai del DIR a l'Avinguda de Vallcarca ara en desús. Es produia l'absurd de que el propi equip de Govern volia abstindre's en la votació del projecte que ells mateixos presentàvem, i s'hagués aprovat amb només els vots de CiU. Davant de tant absurd van retirar el projecte.


Comerç

CiU va posar l'accent en el suport al comerç, aprovant-se una moció per tal que les franquícies i altres adquireixin personalitat i s'integrin a l'associacionisme comercial gracienc, i impulsant un prec per tal que el servei de neteja dels mercats millori, incorporant les necessàries papereres.


Educació

Es va parlar molt d'educació, i això és bó, i amb concreció, que encara és més bó. Dues noves escoles tindrem a Gràcia, la de Vallcarca, aquesta ja va endavant, i una a Bailén que anirà una mica més lenta.


ICV

Paper ingrat ahir per a ICV, i especialment per al seu Conseller David Companyon. Les prebendes que suposa estyar al Govern i fer de crossa inquebrantable del PSC-PSOE, van provocar ahir que ICV hagués de votar contra una proposta de nova escola pública aprofitant un espai en cert desús que hi ha a Bailén. Just al contrari del que prediquen sempre.


PP guanya votació

Deu ser la primera vegada que això passa a Gràcia. Van guanyar, i per unanimitat, una votació per inciar ja els tràmits d'estudi del PEMPRI de Gràcia, o sigui l'àrea de millora i rehabilitació. Les cares dels dos Consellers del PP expressaven la plena satisfacció per aquesta inaudita situació.


Plaça de la Vila

Des d'ahir som més Vila. Només les Viles tenen Plaça de la Vila, i des d'ahir, Gràcia tindrà Plaça de la Vila. Votació d'una importància simbòlica històrica.


Autocars a la Feria d'Abril

Una relliscada de la Consellers Cinta Lassat (PSC-PSOE) ens va permetre saber que l'Ajuntament de Barcelona (i també el de Gràcia) organitza expedicions d'autocars, per tothom que vulgui anar-hi, a la Feria d'Abril, així com altres esdeveniments municipals com inauguracions i festetes que el propi Ajuntament organitza per a lluiment propi. Aquest tema portarà cua.

Myanmar i la intervenció internacional

El recent pas del cicló Nargis, que ha deixat desenes de milers de morts i ha sembrat devastació per allà on ha passat, especialment a Myanmar, torna a posar sobre la taula els límits del respecte diplomàtic a la sobirania de cada estat.

La Junta militar que governa Myanmar, i que situa aquest país com un dels més pobres, antiquats, rurals i atrassats del món, ha impedit l'entrada de la major part d'ajut internacional, fent impossible, per supost, l'entrada de cooperadors, i arribant a recomanar a la seva població que mengessin abans granotes que l'ajuda internacional.

Les conseqüències són la devastació absoluta de bona part del país, i unes molt males perspectives de recuperació, amb una xifra de víctimes que anirà creixent. La Junta militar birmana posa per sobre els seus interessos d'hermetisme polític, per sobre de la pròpia supervivència de la seva població.

Crec que el límit entre el respecte a la sobirania pròpia de cada estat, i la facultat d'intervenció internacional la marca el genocidi humà. Quan un estat comet genocidi contra la seva població, crec que la comunitat internacional queda facultada per intervindre. I crec que és el cas de Myanmar.