Revolució a la ribera sud mediterrània

Iniciada a Tunisia, la revolta s'esté a diversos països de la ribera sud mediterrània. Especialment Egipte, però també hi ha hagut episodis a Algèria, Sudan o inclús alguns estats de la Península aràbiga.

Les característiques són similars. Països que pateixen pseudodictadures mig disfressades de democràcia, però amb perpetuació dels seus dirigents, davant la passivitat d'una població sotmesa i amb poca cultura democràtica.

La revolta arrela amb més facilitat als estats amb més relació històrica amb occident, bé amb França o bé més en general, com és el cas, per exemple, de Tunisia, Algèria o també Egipte. La relació estreta ha permès traslladar alguns valors democràtics i de llibertat a les poblacions autòctones, i que ara són espurna de la revolució.

En tots els casos la revolta o revolució (A Tunísia ja se li pot anomenar revolució) té uns trets similars, abanderada pels valors de la llibertat i la modernitat. La demanda no és tant de democràcia en sí, com de llibertat, de respir, llibertat més en sentit individual que col·lectiu, que també.

Les bases de la revolta són les mateixes, situació de penúria econòmica, que incrementada per les ones que arriben de la crisi occidental, ha afectat el preu dels productes més bàsics sobre els que es sustenta l'alimentació, i per tant pau, de la població, que en immensa majoria viu en la pobresa. Cal afegir-hi factors autòctons, com l'espoli de les arques públiques de Ben Ali a Tunisia, la perpetuació de Mubarak a Egipte, la pobresa extrema i ineficàcia al Sudan etc...

De moment s'en escapen Marroc, i de manera més sorprenent Líbia. La primera raó és que han aconseguit no incrementar, o frenar la pujada, del preu dels seus productes bàsics. Més enllà però, hi ha raons particulars, com el fet que el Marroc és més modern, amb un grau de "democràcia" superior, amb més progrés i mes contacte amb occident. Tots aquests factors, mitiguen o suavitzen el pòsit de la crisi.

El cas Libi és més sorprenent, doncs reuneix totes les característiques, les mateixes o més, que Tunisia, però la població no surt al carrer. D'entrada perque els productes bàsics no han incrementat el seu preu, segurament també per d'altres raons endògenes. Veurem però què dura la contenció del complex poble libi.

La qüestió és però, cap a on va aquesta revolució. Les raons són clares i compartides, el pòsit social podríem dir que també, la direcció però és incerta. Tots aquests països tenen una manca de cultura democràtica i manca de cultura de partits important; la llavor de l'islamisme, present en els moviments opositors als perpetuats dirigents, també hi és; i no hi ha ni bases sòlides, ni lideratge clar, ni ideologia clara més enllà de la protesta per cansament i de la presència dels valors abans citats de llibertat i modernitat. En conseqüència no sabem ben bé on pot portar la revolució, resposta que pot ser diferent segons els països.

En qualsevol cas, benvinguda sigui la reacció de tot de pobles per la llibertat (vulgui el que vulgui dir això a cada estat afectat) i per sortir de l'encotillament dels mateixos règims, mateixos dirigents, mateixa repressió i mateixes perspectives de tants i tants anys.