Regionalisme o dret a decidir

El missatge que l'estat espanyol llença a través de la sentència del Tribunal Constitucional és que no hi ha possibilitat d'encaix plurinacional a Espanya. Espanya no creu en la seva plurinacionalitat, de manera definitiva, jurídica i política.

Aquest fet aboca Catalunya a un dilema clar. Liquidada la via de l'encaix plurinacional, federal o autonòmic assimètric, Catalunya ha de decidir si vol quedar integrada en una Espanya merament regional, formant part com una regió més amb "característiques històriques pròpies", o emprèn el camí del dret a decidir, inherent i innegable a qualsevol nació.

Elecció darrera elecció, enquesta darrera enquesta, i sobretot el passat 10 de juliol, Catalunya va deixar clar el missatge de que vol ser. Vol ser nació, vol ser reconeguda com a tal, per sobre de si això es produeix dins o fora de l'estat espanyol.

Sent així, l'únic camí és el del dret a decidir. Ningú ens el pot negar, és inherent a qualsevol nació. Qui pot negar i amb quins drets (tenint en compte que se suposa que estem a l'era democràtica moderna i no al món medieval) a un poble que decideixi el que vol ser?.

Catalunya ha d'escollir ara la via d'aplicació del dret a decidir, per consensos, per amples majories, directament a l'autodeterminació... la via però és el dret a decidir, sense límits.

Sembla assenyat no aplicar-lo de cop i en calent i començar per aquelles qüestions que generen ampla majoria al país, com per exemple el concert econòmic o la gestió de les infrastructures. En poc temps podríen venir-hi les seleccions nacionals o altres exemples. El procés però és ja imparable, i la darrera estació, si Espanya no fa un viratge jurídico - polític que no sembla probable, es diu autodeterminació.