Independentisme i divisió

Convergència i Unió és la positiva excepció d'un món (el catalanista), que històricament ha estat marcat per la baralla i la divisió constant.

Malgrat haver estudiat història, no soc ni capaç ja de recordar la multitud de sigles que composaven el catalanisme abans del franquisme, dividint-se, escindint-se i tornant-se a dividir encara més.

No és una excepció el període democràtic postfranquista, on ERC devora constantment els seus liders (Barrera, Hortalà, Colom, Carod...) i on cíclicament s'hi produeixen escissions.

Com més ens acostem a la radicalitat catalanista, i entrem en el terreny de l'independentisme extraparlamentari, aquesta baralla i divisió constant, es torna ja grotesca. La multiplicitat de sigles que representaven als anys 80 l'entorn independentista radical era gairebé impossible de seguir. La imatge més definitivament lamentable la van protagonitzar els aleshores dos sectors del l'MDT, l'MDT - PSAN i l'MDT - IPC, barallant-se a cops de bat de beisbol, pals i cascs de moto enmig d'un 11 de setembre de ja fa molts anys, i que va certificar la mort d'aquest moviment.

El moment actual de l'independentisme extraparlamentari, no arriba a aquests extrems, però sí segueix en el terreny històric de la divisió. L'error històric de Laporta i Carretero de dividir els seus vots, representant projectes idèntics, difícilment deu tenir algun precedent a Europa. En un moment on tenien espai per al vot, per la barreja d'independentisme i regeneració que emanaven els missatges de la manifestació del 10-J, i que ells podien recollir en part, en ser projectes novedosos i per tant nets i verges, ho desaprofiten de la manera més destralera possible, llençant a la paperera les possibilitats d'entrada al Parlament d'un independentisme nou, políticament net, i teòricament no assadegat de poder. Un independentisme que hagués fet pensar i moure els grans partits catalanistes.

La pròpia gènesi de Reagrupament demostra la poca credibilitat d'aquests moviments, quan Carretero mata la criatura només treure el cap a la vida, amb el cas Lomas, en un partit que presentava, amb encert, com una de les seves banderes la regeneració democràtica.

Pel que fa a Laporta, arriba a la política amb la motxil·la plena de desprestigi per la seva fosca darrera etapa blaugrana, i apareix com el lider polític pitjor valorat junt amb Albert Rivera i Sanchez Camacho.

Sembla doncs que l'experiència Reagrupament - Solidaritat Catalana, que podia haver estat positiva per a la política catalana pel que té de regeneradora i desacomplexada, seguirà els passos de la divisió i el fracàs a que ens té acostumar aquest espai polític.

Doncs sí, CiU, amb les seves coses, és l'excepció. Projecte sòlid, clar i sense fisures, que té en el dret a decidir la seva via cap a la sobirania, i es converteix d'aquesta manera, en l'opció més útil i sòlida de vot per als independentistes d'aquest país.