Regeneració democràtica i realitat política

Com he deixat prou clar en aquest blog, i allà on he estat al llarg de la meva trajectòria, soc dels que penso que la crisi de la política no només existeix, sinó que és greu, molt greu, fins al punt de que ens hi posem o podem tenir problemes greus de legitimitat de l'actual sistema polític, que no de la democràcia.

Soc poc sospitós, per tant, de menysprear o rebaixar aquest fenòmen, com sí fan encara no pocs militants i dirigents de partits polítics.

Dit això, no ha de ser gens fàcil lluitar contra aquesta desafecció i superar aquest moment difícil, quan tots els partits que han nascut i s'han presentat amb la regeneració democràtica per bandera, no només han fracassat en aquest intent, sinó que han sucumbit fins i tot com a partits.

Serà que la crisi de la política té elements endògens en el propi adn de la societat i no només de la política? o serà que el propi sistema polític i les seves derivades ens tenen totalment atrapats sense possibilitat de canviar, sortir-ne o transformar-lo?.

Pel que sigui, com dèia, tots els darrers intents de regeneració democràtica des d'una aposta política nova, han fracassat estrepitosament:

Ciutadans, que apareixia amb la bandera de l'anticatalanisme, però també de la regeneració i una nova manera d'entendre la política, s'ha despedaçat en mil trossos, i ha tingut la legislatura marcada per les baralles.

UPYD, abans de néixer ha mort a Catalunya. Recentment, un 40% de la seva embrionària militància a Catalunya s'ha donat de baixa del partit pels mètodes despòtics i dictatorials de la seva lider, l'anticatalana Rosa Diez, per altra banda precursora també d'un altra manera d'entendre la política enfront al partidisme actual.

Reagrupament ha fet com la UPD, i abans de néixer ha rebentat ja la seva credibilitat quant a regeneració democràtica, amb un procés d'elecció de llistes poc democràtic, i on s'hi abonen fins i tot pràctiques de nepotisme a les primeres de canvi per part del seu lider.

Fins i tot ERC, en menor mesura, i potser per això no s'ha cremat tant, abanderava certa renovació democràtica el 2003, al voltant d'aquell slogan de les mans netes. Res queda d'aquella icona que va aixecar ERC en el seu moment, després de patir també problemes interns, escissions i davallades electorals, i el que queda.

Ens queda Montserrat Nebrera, a veure que dura.