La fí de Canaletes

Molt s'ha parlat aquests dies sobre els inevitables incidents que acompanyen el final de les celebracions espontànies pels títols del Barça a Canaletes, però poc s'ha dit sobre les raons profundes dels mateixos.

Els anàlisis es queden en allò políticament correcte, perque la realitat ens fa massa mal a nosaltres mateixos com per explicar-la. I la realitat es diu incivisme, que té com a varietat més extrema els brètols i la violència.

I no estic fent una crítica de l'Ajuntament de Barcelona i la seva política de civisme (o incivisme), sinó que em refereixo a l'incivisme que desgraciadament forma ja part cada vegada més de més joves i no tant joves de la nostra societat.

Parlant clar, anar a Canaletes, i que la celebració acabi amb un bon nombre de mobiliari urbà destrossat, utilitzat com a trofeig, i amb enfrontaments amb els Mossos, no és culpa només de 100 energúmens que s'infiltren en la celebració popular, sinó que és una màxima compartida per bona part dels assistents. Això no vol dir que tots siguin violents i brètols extrems, però sí que hi ha aquella mena de rebel·lia juvenil i de bretolisme que poc o molt tots hem tastat, però en un grau massa exagerat.

Per sort, aquesta malaltia afecta només a l'espai de Canaletes. Quan el Barça guanya, tota la celebració per Barcelona és saníssima, excepte a Canaletes. És curiós observar la celebració baixant Balmes o Muntaner, fins a la Gran Via / Rambla Catalunya, amb cotxes fent sonar botzines, nens a dintre, els carrers plens, emoció, riures, càntics.

Travessar però Gran Via i entrar a Plaça Catalunya suposa, en uns pocs metres, un canvi radical. L'ambient canvia de cop, es torna més tens, més lumpen, més canallesc. Els "piques" i les pseudobaralles són constants per l'efecte de l'alcohol i altres substàncies; quan algú es penja d'un fanal fins a trencar-lo, o salta a sobre d'un quiosc fins a enfonsar-lo, bona part de la gent no només no s'extranya ni ho recrimina, sinó que aplaudeix.

L'arribada en Metro a Plaça Catalunya no té desperdici. El botellot que hi ha a dins de cada comboi que va arribant no és el problema, sí que ho és el llençament de les ampolles de vidre buides o mig plenes constantment a la via, com a preludi de la mena de "festa" que venen a buscar uns quants, que no són 100, sinó uns quants milers, ni molt menys tots ni la majoria dels que hi van, però lamentablement sí que una bona part.

La qüestió és que aquest incivisme, aquest bretolisme, està aconseguint, sinó ha aconseguit ja, carregar-se Canaletes com a punt de trobada de celebració sana i espontània del barcelonisme.

Costarà molt de reconduir, en tot cas, el problema no resideix només a Canaletes els dies que el Barça guanya coses, sinó a les nostres aules i famílies, i el model social que inculquem a les noves generacions.