PP, no hi ha manera

El Partit Popular està atrapat a Catalunya entre dues estratègies, i cap d'elles li funciona.

La primera és la fatxa, l'espanyolista, la d'embolicar-se amb la bandera espanyola i avall va. Aquesta estratègia li concedeix una ampla mobilització entre la població catalana d'ideologia espanyolista, que és el 15% més o menys, però no li permet sumar més enllà d'aquests.

L'altra estratègia és la moderada, la d'allunyar-se de plantejaments d'extrema dreta cutre espanyola i obrir-se a espais de centre-dreta inclús tèbiament catalanistes. Aquesta estratègia li concedeix certa penetració en algunes eleccions en altres electorats, però alhora li destrempa el famós 15% espanyolista entre el què aconsegueix un grau de suport i mobilització menor.

El resultat final sempre és el mateix, amb un PP movent-se entre el 10 i el 20% dels vots, normalmente al voltant del 15%, faci el que faci.

I la història del PP de Catalunya és anar donant bandades d'un lloc a l'altre. Hi havia Piqué, amb l'estratègia 2, que va haver de marxa foragitat quan Acebes va imposar l'estratègia 1 amb Daniel Sirera al Capdavant. La victòria de Rajoy al Congrés del PP va fer que Sirera fós destituit i en el seu lloc arribés Alícia Sanchez Camacho, tornant a l'estratègia 2.

El més curiós és la barreja d'ara. Sanchez Camacho arriba com aposta de cert talant obert i progressista i amb l'estratègia 1 sota el braç, però practica l'estratègia 2 amb l'ignominiosa campanya contra la llengua catalana, el sotmetiment absolut al carrer Gènova, i fruit d'això la no presentació de cap candidat del PP català a les eleccions europees. Deixant caure Gènova aquí Catalunya a dos "madrilenys" com Alejo Vidal Quadras i Santi Fisas, ambdos militants del PP de Madrid, ciutat on viuen i on desenvolupen la seva tasca política. Rematat amb una pèssima imatge en campanya de la seva lider, d'imatge jove i amb força, però d'una superficialitat en els arguments que gairebé feia ombra a la Maria Badia, una decepció.

La conseqüència, la campanya (les darreres europees) on el PP s'ha presentat amb la cara més espanyolista i d'extrema dreta possible. Resultat? el de sempre, el 18% dels vots gràcies al 15% espanyolista de Catalunya, escombrant de passada Ciutadans i UPD.

En suma, facin el que facin sempre es queden igual. Catalunya ha de conviure amb aquest 10-20% de gent extranya, manats de fora i amb idees alienes. Tranquils però, sempre estaran entre aquests percentatges, controlats, sense més perill que la incomoditat que generen.