La crisi dels 60-70-80 al Barça

La setmana passada Carles Rexach va assistir de convidat als sopars - debat que organitza el Centre Moral de Gràcia, on, sense voler-ho (o volent) va exposar tota una tesi del perquè d'aquell Barça deprimit de part dels anys 60, dels 70 i part dels anys 80.

Picant d'aquí, picant d'allà, entre una resposta i un altra, Rexach va sentar càtedra, aquesta vegada sense moure's d'una cadira i parlant.

En la intervenció inicial, i en les diverses respostes, Rexach ens va fer llum sobre aquell Barça i el que li passava. Aquests són alguns dels arguments que va exposar:

- En aquells anys, els estats dels terrenys de joc eren lamentables en molts camps, i els partits no es suspenien mai per aquest motiu. No hi havia televisions que permetessin veure en directe el que allà hi passava. Els equips petits abusaven fort del joc brut i els arbitratges es veien molt pressionats per tot aquest ambient en camp contrari. En suma, la paraula que futbolísticament es coneix com a "encerrona", estava a l'ordre del dia, i el Barça, que era un equip no massa estimat a molts llocs i incòmode políticament, la patia sovint.

- En aquells temps primava per sobre de tot el "pit i collons", la força, la duresa, el físic com a definidors de joc. Així es formaven els futbolistes i així jugaven els equips, especialment els més fluixos i limitats tècnicament. Això reduia les possibilitats dels equips més tècnics.

- El famós entorn era molt potent, i en influència negativa, a l'època. La pressió dels periodistes per destituir constanment Presidents i entrenadors del Club era molt forta.

- Em va causar especial impacte la referència que va fer Rexach a la final de Basilea, situant-la com un curiós abans i després al Barça. Fins llavors, les finals europees tenien una importància relativa per als afeccionats blaugranes, més centrats en les competicions domèstiques. Segons Rexach: "La nostra afició creia que l'important era guanyar al Màlaga o al Burgos el diumenge a la tarda, i no li importava tant les competicions europees, mentre d'altres anaven omplint les seves vitrines de Copes d'Europa". Podem veure doncs com l'estat d'alienament o despiste col·lectiu o sociològic de l'afició blaugrana de l'època era també de consideració. Basilea ho va canviar.

- No hi havia tradició de pedrera, i els jugadors que sortien del futbol base blaugrana eren mirats amb lupa, i fins i tot cert menyspreu, fins el punt de ser xiulats sovint a l'estadi, com li passava al mateix Rexach, un dels escassíssims jugadors de casa que ha arribat a ser figura consagrada del Barça jugant de davanter.

- Segons Rexach, per tots aquests elements exposats més amunt, i en general per la forta pressió que hi havia, el Barça de l'època no era un bon equip per a competicions regulars, i sí que ho era per competicions de curta durada i pocs partits, com la Copa del Rei.

Aquesta és la radiografia d'aquell Barça gris, i en part deprimit, que en petites dosis ens va anar desgranant Carles Rexach.

Terry Venables va donar el primer cop fort a tots aquests elements, i Johan Cruyff, amb Rexach de segon, els hi van donar la volta definitivament. El Barça avui ja és una cosa ben diferent.