I ara què?
Les conclusions de la manifestació:- El país està viu, i més viu que mai. El poble català acostuma a trigar a reaccionar, no reacciona de cop i visceralment, però reacciona, i dissabte va reaccionar amb escreix. Hi ha país.
- El No d'Espanya acaba d'accelerar un procés que ja fa anys que s'observa, la fí de les postures autonomistes, federalistes i utopies similars. Els catalans s'han cansat de la pedagogia, de negociar, de l'encaix i de paraules buides, l'entesa amb Espanya és impossible, principalment perque ells no volen, la sortida quan dos no s'entenen és la separació, és l'estat propi.
- La ciutadania ha donat una lliçó a la política. En moments molt difícils per a la política, en dissabte de juliol, i sota la calor d'estiu, un milió i mig de persones van sortir al carrer. Farà bé la política d'entendre el missatge i no decepcionar.
- Un dels missatges, soterrats però latents, de la manifestació, va ser la protesta cap als partits polítics i cap a l'estat actual de la política en general. No eren poques les pancartes anti partits o anti polítics, i es palpava en l'ambient aquest missatge. No em cansaré de dir que la política no pot seguir en l'estat d'autisme actual, o reacciona o mor.
I ara què?:
- La política no pot decebre, cal mesurar molt els moviments a fer.
- La gent demana unitat, una unitat que incorpora un partit no catalanista com el PSC-PSOE, a qui cal agrair s'apuntés a la manifestació. Cal cercar aquesta unitat però amb línies vermelles que han de marcar el límit més enllà del qual el catalanisme no pot cedir davant del PSC-PSOE: Compliment íntegre de l'Estatut votat pel poble de Catalunya, amb les fórmules que es vulgui, però no podem cedir més enllà. La unitat portada a l'extrem, unitat per unitat, sense línies vermelles, és un simple vestigi del franquisme.
- Cal adaptar els discursos polítics a la nova realitat catalana, la realitat catalana on els favorables a l'autodeterminació són a punt de ser majoria, on s'ha trencat el pacte constitucional del 78 i on autonomismes i federalismes varis han passat a millor vida.
publicat per Carles Agustí at 12:44
3 Comments:
No estic d'acord que el mandat del 10-J sigui el que dius. Siguem curosos i honestos, sisplau, que el moment és delicat. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/172982
Despres de fer un esforç per anar a la manifestació, emocionat i content per la gran participació vaig posar la ràdio per seguir escoltant com anava. Quina gran desilusió escoltar el primer polític que va parlar (Joaquim Nadal) que culpava de tot al PP. Sí, es evident que el PP té gran culpa, però si ens anem treient les puces de sobre no farem res.
Tot i això, he de felicitar al seguent polític que va parlar (Oriol Pujol) que va fer autocritica contundent dient que no havien estat a l'alçada dels catalans. Felicitats per la part que et toca!
Xavier, Àlex,
Als polítics (digue-m'ho així en genèric) ens toca un paper ben galdós ara. La gent ens demana alhora unitat d'acció i la independència. Com es fa això amb un partit no catalanista com el PSC-PSOE dins d'aquesta unitat d'acció?
I si la unitat es trenca serà culpa dels "polítics", en general, no del PSC-PSOE que serà qui l'haurà trencada, sinó dels polítics en general i tots al mateix sac. Cal reconèixer que igual que els polítics darrerament no estem fins, tampoc ho està gaire la societat amb els seus anàlisis.
Per mi la solució passa per una primera fase de defensa íntegra de l'Estatut votat pels catalans i la seva aplicació també íntegra fent cas omís a la sentència, amb resolucions i plantejaments unitaris a Parlament i Congrés. Aqui el PSC-PSOE pot entrar-hi, almenys al Parlament.
Paralelament, i entenent que la via autonomista i negociadora de peix al cove s'ha acabat, cal plantejar el dret a decidir, sense límits, potser començant pel concert econòmic, però no veig gaire lluny l'autodeterminació la veritat. Aquí, si seguim tots units de conya, però mentre siguem la majoria del Parlament n'hi ha prou, doncs és gairebé impossible que el PSC-PSOE ens segueixi.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home