Independència i generació

Paro l'orella, com hem de fer tots els polítics, i sobre la independència rebo un missatge tan clar com curiós. En general, com més edat té la persona que escolto, menys parla d'independència, fins i tot, tot i ser partidari per exemple de l'autodeterminació de Catalunya, amaga el terme darrera d'altres paraules.

De la mateixa manera, com més jove és qui escolto, més partidari és d'utilitzar aquest terme directament sense utilitzar eufemismes. D'aquests sectors arriba majoritàriament el discurs que demanda a CiU una definició més clara en termes nacionals.

L'explicació podria estar en el lent procés de normalització tan del terme com de l'objectiu polític de la independència. Els qui es van criar políticament quan l'independentisme era una opció minoritària, fins i tot radical, poc estesa i entesa, els fa por el terme, no els encaixa, no s'hi senten identificats, fins i tot sent ells mateixos independentistes sense voler-se definir.

En canvi, els qui han crescut políticament amb govern nacionalista a la Generalitat, o enmig de les massives manifestacions pel dret a decidir i dels referèndums d'autodeterminació, troba el terme i l'objectiu polític del més normal, sense entendre el catalanisme que no es defineix com a independentista.

En resum, l'independentisme creix i es normalitza lentament amb el pas generacional del temps.