L'esperança europea

Catalunya, i l'estratègia política catalanista, sempre han mirat a Europa, i sempre més a Europa que a Madrid. No és aquesta la novetat del debat obert arrel de la sentència del tribunal constitucional espanyol.

La novetat del debat obert en aquest sentit, és que fa referència a fins a quin punt la política catalana ha de deixar de mirar a Madrid i mirar més a Europa. No Catalunya, entesa com a estratègia nacional, sinó la política catalana.

I es planteja des d'un triple punt de vista. Des del punt de vista jurídic, no només referent a la sentència del tc (cosa que seria lenta i de dubtosa eficàcia), sinó des d'un punt de vista jurídic general. Tenir en compte que Europa, de la qual formem part, és també un marc on jurídicament reivindicar i recórrer per defensar els nostres drets legals com a poble i fer front als abusos a que ens sotmet l'Estat espanyol.

Des d'un punt de vista polític. La crisi econòmica ha permès posar en evidència fins a quin punt la Unió Europea influeix en les polítiques internes dels estats, i fins a quin punt va guanyant pes, de manera lenta, difícil i pesada, però el va guanyant. Malgrat que és una Europa d'estats, feta pels estats, i dels estats, hem de saber trobar també la manera de traslladar la nostra reivindicació de voler ser nació, de reconeixement i de respecte als nostres drets al marc polític europeu. Eines n'hi ha, les hem de saber trobar i utilitzar. Aquella vella estratègia, ja superada a nivell d'estat, de l'anar fent, del peix al cove, de l'anar aconseguint a través de l'art de la política, a Europa sí té recorregut.

I finalment des d'un punt de vista estratègic. La globalització i la conseqüent porositat de les Relacions Internacionals, a diferència de fa només uns anys, ens permet situar Catalunya directament al món, directament a Europa, dissenyant i implementant una política pròpia de relacions exteriors, que tingui el reconeixement nacional de Catalunya i el progrés econòmic com els seus dos principals objectius.