En el punt mig

La proposta de la pujada d'impostos de Zapatero ha reobert el debat entre més estat o menys estat, entre socialisme i liberalisme, entre dos models de societat.

És un debat que va molt més enllà d'una puntual pujada o no d'impostos, tema en el que ni part de l'esquerra clàssica hi està d'acord, doncs és evident que en temps de crisi no s'han d'apujar.

Més enllà d'aquest fet puntual però, s'han confrontat els dos models socials. Davant dels quals, penso, que en el punt mig es troba la posició encertada.

El liberalisme, portat a la seva màxima expressió, buida l'estat de capacitat i competències, transportant aquest poder al món privat, que acaba acumulant un poder excessiu. El món privat no té com a lògica el servei públic, sinó el benefici econòmic. La conseqüència és el lent deteriorament dels serveis públics i la seva precarització. A Estats Units en tenim un munt d'exemples al respecte.

Per contra, excessiu estat suposa adormir la societat, abocar excessius recursos a engreixar de manera inútil l'administració, i a la fí, alentir l'economia matant la iniciativa personal i el factor emprenedor de la societat.

Personalment penso doncs, que en el punt mig, en el punt d'equilibri, és situa la política correcta. Un punt mig que no és sempre estàtic, sinó variable en funció de la situació social i econòmica del moment. Per exemple, ara és evident que a Catalunya estem en el "massa estat".