Estel Blanc

Actitud

2011-07-20T00:17:00.002+02:00

L'actitud, un canvi d'actitud, és l'element clau per a l'èxit de la participació ciutadana, i per a la recuperació de la confiança dels ciutadans en les institucions públiques.

L'administració ha de ser oberta i porosa, que vol dir tenir canals clars per a que els ciutadans puguin expressar les seves opinions i inquietuds, però també una actitud positiva, de servei, que permeti, no només respondre, sinó interioritzar allò que els ciutadans ens estan dient.

Actitud també la que han de tenir els ciutadans, implicant-se en la tasca, d'entre tots, progressar i tirar endavant. Lluny del passotisme que se li presuposava, la societat, molt canviant, es mou, ha trobat nous canals d'expressió, que hem de saber llegir i interpretar, i en què és fonamental el diàleg per part de les dues parts.

Finalment, les entitats, com a representants de la societat organitzada, i per tant de la societat en sí, també hauríen de tenir un paper protagonista com a transmissors de les inquietuds socials, pressionant a l'administració quan faci falta.

Participació ciutadana i associacions

2011-07-05T22:37:00.002+02:00

L'Alcalde m'ha encarregat les àrees de participació ciutadana i associacions, o sigui, resumint, el contacte entre l'administració i el ciutadà, sigui individual o organitzat.

En un moment polític i social marcat per vàries crisis superposades, entre les quals l'anomenada crisi de la política, i que vé marcada precisament per la distància entre política i societat, considero aquest encàrrec com una gran responsabilitat.

De sempre, i els qui m'han seguit ho saben, he defensat la necessitat d'una regeneració de la política, un canvi de maneres de fer, una obertura, que evités l'increment d'aquesta divisió i desconfiança creixent, que d'una o altra manera fa anys que es nota.

L'Alcalde Trias ha mostrat, des de ja fa molt temps, una gran sensibilitat en aquest àmbit. No és casualitat que un dels seus tres grans eixos de campanya sigui "un altra manera de fer política", o que parli constantment, de proximitat, de diàleg o d'un canvi d'actitud tant de l'administració com dels qui ens dediquem a la política.

I crec precisament que aquests són els valors i prioritats que cal aplicar en l'àmbit de les relacions administració - societat. Màxim diàleg amb tota la societat, amb els individus, amb les entitats i associacions, i amb els moviments que sorgeixen a través de noves formes d'expressió, electrònica o real.

Canvi d'actitud, dels qui ens dediquem a la política, i també del conjunt dels servidors públics, aconseguint una administració al servei del ciutadà, i no al revés com a vegades

Garantir al ciutadà canals clars, senzills i coneguts on poder expressar les seves inquietuds, demandes, queixes, idees o aportacions, i aconseguir que aquestes trobin resposta, no només individualitzada, sinó en forma d'influència sobre una administració que n'ha de ser sensible i capaç d'adaptar-se als canvis i demandes que la societat va marcant.

La foto: Felicitats Barça

2011-06-20T12:54:00.002+02:00

CDC Ciutat Vella llueix una bandera on es felicita al Barça pels èxits aconseguits.

La foto: Indignats

2011-06-20T10:55:00.002+02:00

Els indignats de Mollet acampats davant de l'Ajuntament. A cada poble de cert tamany, hi ha la concentració d'indignats. Curiosament, les concentracions o acampades a pobles i ciutats de Catalunya, estan molt més catalanitzades que la de Barcelona.

La foto: Sort

2011-06-19T21:40:00.002+02:00

Espectacular campanya publicitària que llueix un edifici de Barcelona, amb un slogan - pregunta molt d'actualitat avui dia.

La foto: Galetes

2011-06-17T10:13:00.003+02:00

"Les plaisirs de Marie Antoniette". Un nou plaer al carrer Rosselló entre Balmes i Rambla Catalunya. No és barat, però cal provar-lo.

La foto: Els indignats a Gràcia

2011-06-09T19:53:00.003+02:00

Després d'uns primers dies amb concentracions a la Plaça de la Vila, actualment es deixen a veure a través d'un punt d'informació a la mateixa Plaça i de cassolades que es produeixen de tant en tant.

Dues vegades més que un Club

2011-06-09T12:28:00.004+02:00

Reconec que aquest post és molt empalagós i es recrea en els banys de sabó i colònia en que està instal·lat tot allò relacionat amb el Barça les darreres setmanes, però és que és el que hi ha.

Guardiola ha aconseguit que el Barça sigui dues vegades més que un club. La primera no la va aconseguir Guardiola, sinó Franco i tot el que l'envoltava. És el "Més que un club", més que un club perquè representa un país que aleshores estava prohibit, i que avui dia no està prohibit però sí lligat de mans i sovint tancat a l'habitació fosca per a que no el vegin. El Barça l'ensenya, Catalunya parla a través del Barça.

Guardiola, i la gestió del Barça els darrers anys, també amb Laporta, han aconseguit però que el Barça sigui dues vegades més que un club. La samarreta de celebració del títol de Lliga ho resumia tot "el valor de tenir valors". El Barça representa i passeja pel món un munt de valors positius, UNICEF, el bon joc, el futbol bonic, l'esforç, el fair play... és clarament i en tots els sentits el bó de la pel·lícula. Hi ajuda l'actual Real Madrid, que amb l'obsessió de Florentino Pérez pels títols, i l'entrega del club que ha fet a un personatge com Mourinho, representa els valors clarament contraris als del Barça. És, a totes llums, el dolent de la pel·lícula.

Així doncs, passejar avui amb una samarreta del Barça, vol dir moltíssim més que portar una samarreta de colors pel carrer, vol dir portar Catalunya i portar els millors valors de l'esport, cosa que és reconeguda pel món del futbol excepte el del color blanc de la capital d'Espanya.

Quins moments vivim, que no s'acabin mai ¡¡¡

El fenòmen del 15 - M

2011-06-06T16:34:00.002+02:00

D'entrada el meu respecte, comprensió, i fins i tot en part suport, a tot el moviment generat arrel del 15-M en que, via internet, la gent es va autoconvocar a les places de tot l'estat per protestar contra tot plegat.

Fa molt temps que sabem de l'existència de l'anomenada crisi de la política, els símptomes de la qual són una gran distància entre el món polític i la societat, i de la qual els polítics en tenim la màxima responsabilitat, però també la societat i els mitjans de comunicació en tenen la seva part.

Des del món polític la detectem, la tenim estudiada, la coneixem a fons, però en part no som capaços de donar-hi solucions, i en part sempre acabem caient en les dinàmiques polítiques i de lluita pel poder de sempre.

La gent que ha sortit a les places protesta una mica contra tot, contra la crisi, contra la manca d'oportunitats d'una generació sencera, contra l'atur, contra la lentitud i incapacitat dels Governs en general per resoldre situacions concretes, contra la corrupció mal resolta etc... però sobretot, denuncien aquesta distància entre societat i política. Per tot plegat mereixen el meu respecte i part de raó que tenen.

Hi ha alguns aspectes en que, realment, el món polític ha estat patós, com la massa llarga saturació del mercat laboral, casos de corrupció no resolts o mal resolts, rescats de bancs amb diners públics que després no donen crèdit (contribuïnt a fer més greu la crisi) mentre mantenen sous astronòmics a alguns directius, incapacitat de reforma de la Llei electoral, incompliment o manca de balanç real i rigorós del compliment de programes electorals, de Govern, o de ponències dels partits... Tot això i més genera el caldo de cultiu del 15-M.

El moviment té lògica, base i sentit, i és correcte, la forma en com s'ha expressat, deixa ja més a desitjar. De les impressionants i espontànies concentracions a un munt de places d'arreu, hem passat a una mena de pseudocampaments, on els qui hi són poc tenen ja a veure amb la mobilització inicial, quan no han estat dominats ja per determinats sectors socials de l'entorn alternatiu clàssic.

Mostres de la degeneració del moviment les tenim per exemple en les propostes que presenten, la major part de les quals (no totes) podríen formar part directament del programa de qualsevol formació política d'extrema esquerra (i després diuen ser apolítics), alimentat per "bulos" socials al voltant del món polític, del qual és comprensible que tinguin desconfiança, però no a nivell de difondre "bulos" i fins i tot falsedats.

A Barcelona el fenòmen és d'estudi sociològic, en ser bona part dels acampats castellanoparlants i castellanopensants, fins al punt de, en bona part, anar tot el moviment a remolc del de Madrid, fins i tot en les propostes. Surrealista ha estat veure com l'acampada de Barcelona demanava que Espanya fós circumscripció electoral única, com denunciaven el bipartidisme (?) i com les seves propostes eren pràcticament intercanviables amb les de Madrid, sent dues realitats polítiques, culturals, nacionals etc... molt diferents.

Clars i obscurs doncs del moviment 15-M, que neix amb tota la força i raó i després degenera. El millor és no enquistar-se i buscar noves formes d'expressió, de fer arribar el missatge, de mantenir-lo viu. De raons no els en falten.

Abduïts

2011-06-02T16:40:00.002+02:00

La frase més encertada de la situació sorgida dels 4 enfrontaments entre Madrid i Barça, l'he sentida al Vicepresident del Barça Carles Vilarrubí, qui va dir que l'afició i entorn madridista estaven abduïts per Mourinho i les seves maquinacions, com a única explicació possible als arguments que arribaven de Madrid.

Doncs sí, d'una banda la incapacitat d'acceptar una situació perllongada en anys de no guanyar quasi res, amb la urgència històrica que això comporta.

De l'altra Mourinho, per a qui tot val, tot. Ell mai perd, sempre és culpa dels altres, sense dubtar a inventar mons artificials o paral·lels, que sovint són exactament el contrari de la realitat (els àrbitres ajuden al Barça, Pepe no va tocar Alves, el Barça juga brut, Guardiola és un provocador, el Madrid juga a futbol i el Barça no etc... etc...).

A l'afició i entorn madridista, començant pel propi Florentino Perez, incapaços la majoria (no tots) d'assumir que el Barça és millor, i de que no guanyen gairebé res, bàsicament perque quasi tot ho guanya el Barça, li és més fàcil deixar-se abduir pels mons de Mourinho, que acceptar la dura realitat, malgrat assumir-la els portaria a la solució, i abduir-se no.

És l'única explicació que hi trobo.

L'altra millor frase que he sentit d'aquesta situació, és de la germana del Pep Guardiola: "però.... realment s'ho creuen?"

El Comentari: Sobre les acampades

2011-06-01T10:03:00.001+02:00

Creieu que s'han de desallotjar els acampats a Plaça Catalunya en ocupar un espai públic?

Impressions de Londres

2011-05-30T23:31:00.003+02:00

Les meves impressions sobre la fugaç visita a Londres i sobre la final de la Champions League:

- Londres té tan preciós centre de ciutat com descuidades i decadents perifèries. L'orgull anglès llueix al centre però no a les perifèries.

- Les autoritats locals no semblaven conscients de que estaven organitzant una final de la Champions League. A jutjar per aquest cap de setmana, Londres no està preparada per organitzar un event esportiu que mogui milers de persones.

- No és normal que en un viatge a una ciutat que està a dues hores de vol, de 24 hores, t'en passis 14 fent trajectes. Alguna cosa va fallar en la logística.

- Trobo a faltar disculpes o una explicació per part del Barça sobre que va fallar sobretot a Stansted.

- Els pubs anglesos segueixen conservant tota la seva autenticitat i originalitat.

- L'entrada a Wembley sí estava perfectament organitzada, bona indicació i poques cues.

- El mateix repàs del Barça al Manchester, succeïa entre les aficions. Decepcionant l'afició Red. A l'igual que a Roma, pràcticament no van animar, tifo inexistent. Per contra l'afició del Barça a gran nivell, deixant en ridicol als qui, encallats als anys 70, encara s'atreveixen a dir que no anima.

- Wembley és un estadi impressionant, tan de fora com de dintre.

- La UEFA es queda, "roba", masses entrades als aficionats. No pot ser que de 90.000 cadires només hi hagi 50.000 destinades a les aficions. Qui són els altres 40.000?.

- Recordo de petit que, dies abans d'una final, ni dormia ni vivia. Si el Barça guanyava era com la fí del món, i si perdia també. Ja no tinc la mateixa edat, però també és cert que el Barça ens ha acostumat a guanyar, amb certa normalitat, sense patir en excés, com els grans campions. En acabar el partit em preguntava com pot ser que no em posi tan nerviós, ni abans, ni durant, ni després del partit, en canvi sí igual de content. El Barça ha canviat i l'afició també. Gràcies Pep i gràcies Johan.

- Només n'hi havia quatre, però trobo una falta de respecte que alguns aficionats espanyols del Barça l'animin amb banderes espanyoles, sabent que poden ofendre i que és una contradicció amb la filosofia i història del club.

- No sé si som conscients del que estem vivint aquests anys.

- El Manchester té terror al Barça, sinó no m'explico el seu partit. Fallen sobretot en defensa. En línies generals, repetició de la final de Roma.

- Barça de récords, el millor equip mai vist? l'equip que ha jugat millor en una final?, el millor jugador (o 2, o 3, o 4, o 5...) del món?

- A mesura que passen els dies vaig agafant consciència dels històrics moments que estàvem vivint a Londres.

- La única preocupació del dia, Carles Puyol, sort i ànims.

Després del 22-M

2011-05-25T16:34:00.004+02:00

El 22-M en ítems:

- Barcelona tindrà Alcalde catalanista per primera vegada en aquest període democràtic. Catalunya tindrà una capital que per fí exercirà com a tal.

- El PSC no remuntava, com ells mateixos i els mitjans s'encarregaven de dir.

- La brama de les retallades sí que ha tingut alguna afectació electoral a CiU, però tot i la contracampanya d'alguns amb aquest lema, CiU no només guanya Barcelona, i Girona, i Reus, i Mataró, i Igualada, i Tortosa i Figueres, i..... sinó que guanya les eleccions municipals a Catalunya per primera vegada. La gent ha entès doncs que estem en una situació econòmica molt difícil i davant la qual cal pendre mesures concretes, que res tenen a veure amb ideologia sinó amb necessitats urgents.

- Tot i que els acampats i indignats llencen un missatge que és real, i reflexa l'allunyament entre política i societat, la participació electoral augmentava. 3.000.000 de catalans a les urnes, uns pocs milers a les acampades.

- Les campanyes en positiu i programàtiques guanyen, les contracampanyes en negatiu perden.

- Malgrat el que dèien després del 28-N el PSC ni va entendre ni ha entès el missatge de les urnes. Un parell d'anys més amb Zaragoza i companyia i desapareixen com a partit. Un partit no és una maquinària per acumular poder, sinó un projecte amb ideologia i propostes.

- ERC paga haver entregat Catalunya als partits espanyols, paga el tripartit 1 i paga el tripartit 2. L'eterna adolescència política d'ERC li acaba passant factura a les urnes.

- L'independentisme, que és ja gairebé un 50% de la població, és transversal. Els partits que intenten apropiar-se'n menystenint els altres, acaben marginats electoralment.

- El PP fa una forta estirada a Catalunya, a remolc de l'estirada que fa a l'estat, i fruit també de que els altres no hem sabut detectar i combatre el seu ascens.

- ICV-EUIA té el seu públic, sempre té el seu públic, sobretot a Barcelona.

- Els resultats de PxC i de Garcia Albiol demostren que alguna cosa sobre la immigració no estem fent bé entre tots.

- Les CUP són l'expressió nacional d'ICV i l'expressió regenerada d'ERC, que vigilin o els amenaça un sorpasso.

- La caiguda de la Diputació de Barcelona, a més de l'Ajuntament de Barcelona, és el símbol del final del poder pel poder socialista.

- A L'Àrea Metropolitana de Barcelona encara hi ha molta feina a fer des del punt de vista de conscienciació nacional.

- No entenc que passa al País Valencià i les Illes. Només veig una cosa clara, el PSOE d'allà hauria de dissoldre's, igual que el de Madrid. Potser tot el PSOE.

- Bildu no era ETA.

- El PP arrassa més per demèrit del PSOE que per mèrit propi.

- Zapatero Game Over.

Crònica de campanya 14: Estats d'ànim

2011-05-19T18:02:00.007+02:00

Porto ja unes quantes campanyes electorals de tot tipus, suficients com per dir que en força mesura les campanyes acaben sent estats d'ànim, d'un i altre equip, d'un i altre partit, d'un i altre electorat.

Diverses incògnites floten sobre el resultat final de les elecciones de diumenge: com afectarà el desmoronament de la campanya del PSC-PSOE? penalitzarà l'electorat la seva agressivitat? tindrà algun efecte el gastat missatge de la por a una dreta que no ho és? pot ser que una força política que no diu propostes obtingui rèdits electorals? tindrà alguna afectació electoral el tema de les retallades? hi haurà onada final de canvi? influiran en la participació les acampades?...

I per sobre de tot això, els estats d'ànim. Amb influència depenent del dia, d'alguns d'aquests aspectes, l'ànim dins de CiU és bó, o molt bó, en l'equip de campanya i en les Agrupacions i militància. Nervis barrejats amb la sensació d'estar a punt de fer quelcom històric. Nervis però per la lògica incògnita del resultat final i com poden influir-hi tots aquests factors. Estarem en onada i anem creixent, o el resultat ja és el que venia marcat abans de començar la campanya?.

Pel que fa a l'altre costat, al partit socialista, malgrat el que mediàticament intenten mostrar, pel que arriba, la sensació és de derrota, de que no arriben, de que no ens atrapen, fins i tot de desfondament, i per sobre de tot desesperació, la desesperació que mostren els darrers spots del PSC-PSOE, completament en negatiu, fora de lloc, mostrant imatges de Jose Maria Aznar i relacionant-los amb CiU.

A 4 dies de les eleccions, ahir Xavier Trias va presentar la seva proposta del nou barri Blau @ Ictinea, que preten relligar Barcelona per darrera de la muntanya de Montjuic.

Al migdia dinar amb joves emprenedors o persones que han sabut trobar el seu camí en diferents àmbits professionals. El missatge de Trias va ser que per sortir de la crisi cal estar al costat dels qui poden crear llocs de treball, o sigui ells, i que cal aprofitar el potencial de Barcelona per a que es puguin fer realitat els projectes de tots els seus habitants, especialment els joves, i no hagin de marxar fora.

Trias va acabar el dia a l'acte territorial de l'Eixample, on, en un animat acte, va rebre el suport dels bombers de Barcelona, un altre col·lectiu deixat de la mà de Déu per Jordi Hereu.

El matí de despatx, preparant continguts de campanya, no me'l va treure ningú. Assistència al dinar de joves emprenedors, gran acte però no precisament "dinar", i per la tarda més despatx i cap a casa a cuidar família, doncs ahir la Mar arribava més tard.

Crònica de campanya 13: L'acte central a Gràcia

2011-05-18T18:43:00.002+02:00

Ahir dia de Gràcia. Teniem l'acte central a Gràcia amb Xavier Trias a l'ACIDH. Trias es va comprometre a treballar amb les entitats i no fer-los la competència, com tan passa a Gràcia. L'ambient de l'acte resumeix aquest, vam sortir tots excitats i contents. Si les campanyes són estats d'ànim, anem directes cap a una victòria important.

Pel matí vam tenir l'acte de projecció exterior, on Trias proposa recuperar l'ambició perduda.

La meva campanya va ser matí de despatx, com quasi cada dia, i tarda de Gràcia, amb entrevista a Ràdio Gràcia i l'acte de Gràcia.

Crònica de campanya 12: 1 any del fiasco de la Diagonal

2011-05-17T23:06:00.002+02:00

Ahir va fer exactament un any del fiasco de la Diagonal. Una mena de referèndum controlat com a les millors dictadures. On només hi havia dues opcions de vot, A i B, quasi idèntiques. La tercera opció va ser amagada, però existia, era la C.

Tracten la gent com si fós imbècil, però no ho és. El resultat, davant l'evident provocació, va ser una victòria de l'opció C amb més del 70% dels vots.

La broma va costar 3.000.000 d'euros, quan hi ha entitats socials de Barcelona que amb 20.000 o 30.000 euros tirarien endavant els seus projectes.

Silenci mediàtic. Ahir els mitjans van silenciar que feia 1 any del fiasco de la Diagonal. Ho vam repetir a cada acte, sense massa èxit però, deurien tenir molta pressió.

Pel matí, Xavier Trias tenia el debat del País i la presentació de les mesures de seguretat, amb la guàrdia de barri, l'assumpció de totes les funcions de seguretat per part de l'Alcalde i el canvi de prioritats de la Guàrdia Urbana (dels despatxos al carrer, de posar multes a vigilar) com a principals propostes.

Per la tarda l'acte territorial de Sants-Montjuïc, on Trias va demanar el vot de tots els que volen el canvi, atenent a que diumenge ens hi juguem continuitat o canvi, i el canvi només el representa Convergència i Unió.

Ahir vaig acompanyar la Diputada Neus Munté, fent una visita a l'Associació de Veïns del Coll i després una ruta pel barri per parlar amb els veïns.

La campanya socialista segueix per extranys derroters. Dos detalls:

- Jordi Hereu és un polític mal valorat a Barcelona, suspen a totes les enquestes. Doncs el PSC-PSOE amaga completament les seves sigles fent únicament campanya per Jordi Hereu. Sobretot als barris obrers de Barcelona, les sigles són amagades del tot. Un partit que es diu Obrer, i amaga les seves sigles als barris obrers.

- Un altre detall curiós. Les ganes de canvi a Barcelona són superiors al 70%. Doncs Hereu es dedica a dir que Xavier Trias és el canvi i ell la continuitat.

Crònica de campanya 11: Continuitat o canvi

2011-05-16T17:06:00.004+02:00

Ahir diumenge teniem l'acte a Nou Barris, el Districte on tradicionalment CiU treu menys vots i més el PSC-PSOE, cosa que està començant a canviar, com es va veure el passat 28 de novembre quan CiU quasi va guanyar les eleccions en aquest districte de Barcelona.

Davant de 300 persones, algunes de les quals reclamant la reobertura de la piscina del Turó (cosa que Trias es va comprometre a fer), Trias va respondre a la campanya de l'insult i la por llençada pel partit socialista de manera desesperada. Trias va dir que la por no és ell, la por és que, després de tot el que ha passat, tot segueixi igual.

Per la tarda un dels actes més entranyables de la campanya, l'acte amb els nous catalans. 600 nous catalans a l'Auditori del Conservatori del Liceu. Gent dels 5 continents que votarà Xavier Trias, qui els va demanar integrar-se a la societat catalana. L'acte va acabar amb càntics equatorians de suport a Trias en ple carrer.

El PSC-PSOE ha entrat en desesperació en aquesta fase de la campanya, cosa que se suposa que és un bon senyal. Han renunciat fins i tot a fer campanya. L'únic que fan és parlar de Xavier Trias, ensenyant fotos seves amb Jose Maria Aznar. Ells, que tantes i tantes vegades han votat contra Catalunya al Congrés dels Diputats, la darrera de les quals impedeix a Catalunya rebre el Fons de Competitivitat.

Entrem en la darrera setmana de campanya.

Crònica de campanya 10: L'últim cartutx del PSC-PSOE

2011-05-15T23:46:00.006+02:00

La manifestació contra les retallades era l'últim cartutx del PSC-PSOE per remuntar. Sense idees ni projecte, com la pràctica totalitat del socialisme mundial, en decliu definitiu, basen tota la seva campanya en atacar el rival, en la contracampanya.

El PSC-PSOE tenia tres armes i un petardo gros. Tot se'ls ha enfonsat:

- Dir que Trias seria el delegat d'Artur Mas a Barcelona. Curiós i sorprenent argument que el mateix Trias es va encarregar de destrossar el primer dia de campanya, dient-li a Hereu que ell era doble delegat, de Madrid - PSOE i de Montilla. Hereu no s'ha atrevit més a treure aquest argument, i menys amb la votació a Madrid del Fons de competitivitat.

- Les retallades. A banda de que són provocades per ells mateixos (això els és igual perque el país els és igual i només es preocupen per ells), la mateixa votació dels Fons de competitivitat desarticula completament aquest argument, que ni Hereu s'atreveix a treure quan té a Trias al davant.

- El pacte CiU-PP. Treure aquest argument, el de sempre, el de la por, és un exercici de ridicol polític, esperpèntic, de desesperació del qui se sap perdedor. Però fer-ho de la manera que ho va fer Hereu, a la darrera intervenció del debat, quan ja Trias no tenia dret a rèplica, és matar l'argument i tirar-te'l en contra. Més ridicol quan davant hi tens a Trias, un socialdemòcrata conegut per la seva sensibilitat social, i amb bagatge de gestió en aquest terreny com ser el pare del model sanitari català.

- El petardo gros era la manifestació contra les retallades, o millor dit contra CiU. Una manifestació política, amb el simple objectiu de desgastar CiU. La pròpia votació del Congrés desarticula el paper del PSC-PSOE en aquesta manifestació, a la què Hereu havia d'anar i que finalment no es va atrevir ni a anar per a que no se li girés en contra. A més l'assistència va ser mínima, i la seva incidència nul·la més enllà del joc que li volen donar alguns. A més, i tal i com mostra la foto, la manifestació es girava contra els qui l'organitzaven i en sentit contrari al que volíen.

Els tres arguments i el petardo gros tots han fet aigua. No els queda res.

Ahir dissabte, Xavier Trias va fer l'acte de lluita contra la crisi que no va poder fer el dia que la campanya va quedar suspesa pel terratremol de Lorca. Ho va fer en format roda de premsa, doncs ja no donava temps de muntar res més. El missatge és que la millor política social és la creació de feina, i que la lluita contra la crisi serà la màxima prioritat, sent la creació de feina el gran esdeveniment de la legislatura. Mesures estrella, la creació de la taula de seguiment de la crisi i dels mediadors de districte.

Després acte a Sant Andreu. i al vespre l'acte jove a la discoteca New York de Ciutat Vella, amb festa final. L'objectiu de Trias és que els joves puguin fer realitat els seus projectes i somnis a Barcelona i no haver de marxar fora.

Ahir al matí, i després de la roda de premsa de lluita contra la crisi, he anat a fer campanya a Gràcia, on teniem paradeta amb jocs infantils al Passeig de Sant Joan - Indústria. Al vespre he assistit a la festa jove.

Crònica de campanya 9: El debat de TV3

2011-05-15T11:13:00.004+02:00

Pel matí acte d'educació amb la lluita contra el fracàs escolar (35% a Barcelona) i la creació de 10.000 places d'escola bressol, consorciades allà on es pugui, en el frontispici de Xavier Trias.

Per la tarda l'acte de Ciutat Vella, on Xavier Trias ha promès fer fora de Ciutat Vella els que estan podrits.

Després de l'acte de Ciutat Vella ens hem tancat amb al candidat per preparar el debat de TV3, la preparació del qual m'ha impedit, tal i com tenia previst, assistir a diversos actes de campanya que hi havia a Gràcia.

A quarts de nou hem enfilat cap a TV3, circulant ràpidament per la Diagonal, doncs a aquella mateixa hora hi havia la Rua del Barça, celebració la qual ja sabiem taparia, com a mínim, bona part d'un debat que no tindria l'audiència d'altres vegades per aquest motiu.

Abans de començar el debat, i a la mateixa sala on estavem instal·lats a TV3 l'equip de CiU, Josep Cuní ja ens ha advertit que facilitaria la polèmica i els cara a cara dins del debat. Així ha estat. El moderador ha estat bàsicament absent, cosa que ha provocat un excés de soroll i bronca.

La primera part del debat ha transcorregut en aquests paràmetres, bronca i soroll. Entre això, i que coincidia amb el Barça al Camp Nou, l'audiència ha estat mínima, i l'arribada de missatge també.

La segona part del debat ha estat diferent, més audible, amb intervencions més programàtiques, i amb menys brega. Trias ha trobat el seu lloc, col·locant totes les seves propostes i amb bones rèpliques.

El final del debat mereix capítol a part. Com perdre un debat a l'últim minut, amb autogol de José Zaragoza, Carles Martí o algún dels "cervells" que hi tenen al carrer Nicaragua. Ensenyar una foto de Trias amb Aznar a la darrera intervenció del debat, quan el rival ja no té ni dret a rèplica, és el tipus de baixesa que la gent vol precisament desterrar de Barcelona, a més d'argument caduc i ridicol.

Crec que Hereu ha perdut, per les formes, per interrompre, pel tò nerviós, i sobretot per la foto. També crec que els altres 4 han estat correctes, bé cadascú per al seu públic, sense restar.

Crònica de campanya 8: La terra tremola a Llorca

2011-05-14T15:24:00.003+02:00

Campanya aturada pels fets de Llorca. He assistit al minut de silenci a la Plaça Sant Jaume i posteriorment al dinar que hem fet amb els periodistes que segueixen la nostra campanya. Un clàssic de cada campanya.

Dia de despatx i d'avançar feina, aprofitant l'aturada de campanya, dia per posar els papers en ordre.

Al PSC-PSOE se li van desmuntant, un a un, tots els seus arguments de campanya. A la crònica 10 ho explicaré.

Crònica de campanya 7: La setmana dels debats

2011-05-14T11:58:00.003+02:00

Per motius de mal funcionament de la pàgina web que allotja aquest blog, i per tant aliens a mi, vaig francament retrassat fent les cròniques de campanya. Espero posar-me aviat al dia.

La Crònica de campanya 7 correspon a dimecres, dia en que el Barça guanya la Lliga a camp del Llevant, i que per tant, a partir de determinada hora de la tarda, no es parlava de res més que no fós Barça.

Aquesta setmana és la setmana dels debats, potser podríem parlar de la campanya dels debats. RAC1, Vanguàrdia, Periódico, 59 segons, TV3, FAVB, El País.... Tots toca preparar-los, en contingut i estratègia, si bé és cert que una vegada treballat i preparat, el primer document serveix molt de base, més quan el candidat té interioritzat el discurs, i més quan va començar amb una victòria tan clara sobre Jordi Hereu com va passar el dia del cara a cara del Periódico.

Dimecres teniem l'acte de polítiques socials, on Xavier Trias explicava el nostre model de treballar amb les entitats, de fer les coses conjuntament, aprofitant el seu bagatge, coneixement i logística. No tot s'ha de fer des de l'administració pública, ni molt menys, allà on la iniciativa privada funciona i ofereix servei socials, podem consorciar i treballar junts, en comptes de fer la competència a la pròpia societat civil.

Una de les obsessions de Xavier Trias, els que no poden seguir, la lluita contra la pobresa, també va ser-hi present, en forma de taula de seguiment de la pobresa, una de les primeres mesures que vol portar a terme el Trias Alcalde, lògicament junt amb les entitats.

Per la tarda debat a la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, on Trias deixa clar que evidentment que estem en contra de les retallades, no les volem, són una obligació imposada de la situació econòmica que hem heretat.

Crònica de campanya 6: El Fons de competitivitat

2011-05-12T00:16:00.000+02:00

El dia d'ahir quedarà gravat a la història com una de les jornades més negres per al PSC-PSOE i de retruc per Catalunya.

Teniem l'opció de recuperar 1.500 dels molts milions que Espanya ens deu. En aquest cas a través del Fons de competitivitat. Els vots però, dels 25 diputats del PSC-PSOE a Madrid contra Catalunya, ho han impedit.

Que el PSC no existeix i és el PSOE és evident. En tot cas, que arribessin fins a l'extrem del suicidi polític, potser deixant anar entre d'altres l'Ajuntament de Barcelona o la Diputació, no deixa de ser sorprenent.

Evidentment, aquesta notícia i trist esdeveniment, marca ja tota la campanya i deixa al PSC-PSOE sense l'absurd i cínic argument de les retallades, l'únic que els quedava.

Ahir vam presentar les propostes d'infrastructures a l'aeroport. En resum, l'ambició de Barcelona ha de deixar de dependre de Madrid, com ha passat en l'etapa Hereu.

Per la tarda acte de cultura, original, liderat pel Jaume Ciurana, i on la simbologia del propi acte conformava el nostre discurs en cultura: Recollirem totes les idees, fí del sectarisme i convertir Barcelona en la ciutat de la creativitat.

El dia d'ahir per mi va ser de despatx, preparació de fitxes, arguments, dades... Per la tarda reunió per preparar el debat de la nit a 59 segons, assistència a l'acte de cultura i després cap a TVE. Ahir no vaig poder fer campanya a Gràcia, on feiem un nou eix comercial.

El debat del 59 segons tenia un perfil encorsetat que el feia difícil de seguir. Falta de rèpliques i contrarèpliques i poc joc polític.

Hereu, en un dia difícil per la votació del Fons de competitivitat, no va treure retallades, sabia que tenia les de perdre. El seu tò durant tot el debat denotava desànim i derrota, en va ser el gran perdedor.

Portabella descol·locat com tota la campanya, Gomà correcte per al seu públic i Fernàndez Diaz i Trias els millors, col·locant tots els missatges en aquest difícil format.

Crònica de campanya 5: La T16

2011-05-10T15:51:00.005+02:00

Ahir presentàvem la proposta de la targeta T16, que amplia l'actual T12 i la fa gratuita. D'altra banda el mateix Hereu s'encarregava d'obrir el foc sobre el Fons de competitivitat, demanant als governs que s'entenguin per a que aquests diners arribin a Catalunya, però no demanant als 25 diputats del PSC-PSOE que votin a favor d'això.

Trias i tots els dirigents de pràcticament la resta de les forces polítiques, van demanar als 25 diputats del PSC-PSOE que votessin a favor de Catalunya. Avui sabrem què passa finalment.

Per la tarda teniem l'acte territorial a Horta - Guinardó, on a més del Fons de competitivitat, Trias va anunciar el cobriment de la ronda de Dalt per superar cicatrius que divideixen el territori.

La meva jornada de campanya va ser de despatx intens fins a mitja tarda, on vaig acompanyar els companys de CiU Gràcia a fer campanya per l'eix comercial de l'antiga Travessera, amb molt bona receptivitat.

Ahir no vaig arribar gaire tard a casa, per poder celebrar el tercer aniversari del meu fill Artur.

Crònica de campanya 4: Aparador o persones

2011-05-09T14:25:00.004+02:00

Ahir diumenge teniem l'acte central a Les Corts i per la tarda acte amb gent gran a l'Orfeó Gracienc.

Hereu ens ha facilitat les coses avui, doncs insisteix en el model esgotat dels darrers 32 anys, els grans esdeveniments. Mai hagués pensat que convocaria una roda de premsa per parlar només de política de grans esdeveniments. Doncs sí, no han entès res.

Evidentment Xavier Trias li ha respost que la política dels grans esdeveniments s'ha acabat, i que el gran esdeveniment a partir del 22 de maig seran les persones, i per tant la política social.

D'altra banda, tot i estar imbuit i summergit en la campanya de Barcelona, ahir m'arribaven alguns desagradables missatges de la campanya electoral estatal, on PP i PSOE l'únic que fan es treure's la pell l'un a l'altre, amb declaracions fora de tò i sense sentit. Planyo als pobres que només poden escollir votar PP o PSOE, sort que a Catalunya, a més d'aquests dos, tenim unes quantes opcions polítiques més.

Crònica de campanya 3: La caminada pel canvi

2011-05-08T12:11:00.004+02:00

Ahir vam fer la caminada pel canvi. Des de Lesseps fins a les Quatre columnes de Montjuïc, 6 kilometres. En diversos punts del recorregut s'hi anava afegint gent fins que al final sumavem una autèntica marea pel canvi recorrent els carrers de Barcelona amb Xavier Trias al capdavant.

Vam acabar amb acte polític a les Quatre columnes, on Xavier Trias va llençar el missatge de capitalitat de Barcelona: Barcelona és i exercirà com a capital de Catalunya. En contraposició amb el discurs dels socialistes de Jordi Hereu, que defensen justament el contrari.

Per la tarda, la Primera Comunió del meu fill Arnau em va deixar fora de campanya. En tot cas, de passejada per Gràcia, Trias va recolzar el comerç de barri com a sector estratègic generador de feina i per tant per sortir de la crisi.

Ahir vaig veure per fí l'spot d'Hereu, en fí, no diu res, com tota la seva campanya, no hi ha missatge, més enllà d'Hereu i més Hereu, l'Alcalde de les despeses i del referèndum de la Diagonal.

Crònica de campanya 2: Feria de abril

2011-05-07T23:23:00.003+02:00

La veritat és que el dia d'ahir, entre feina de despatx, i preparatius de la Primera Comunió del meu fill Arnau, no vaig poder fer gaire campanya "in situ", més enllà d'anar a la Feria de Abril al vespre.

Vam recórrer diverses casetes, evidentment especialment la nostra, per cert plena, i la dels gitanos de la Mina, una visita sempre curiosa i agradable pel seu nivell artístic.

A la Feria de Abril hi vam trobar una curiosa minimanifestació d'uns 30 de militants i simpatitzants del PSC-PSOE i ICV, que anaven donant voltes per allà mirant de pescar vots en terreny que consideren propici.

El dia d'ahir va anar molt bé, pels ànims elevats que seguim tenint. També per l'acte del matí, on Trias va presentar la nostra proposta de regeneració urbanística de Barcelona des de Torre Baró, generant moltes propostes i titulars. Impressió molt positiva de l'acte.

Al vespre, a Sant Martí, Trias va insistir en que els barcelonins recolzin CiU per tenir un Govern fort, que no tingui hipoteques ni dependències de ningú.

Mentrestant segueixen arribant inputs negatius d'Hereu i el PSC-PSOE, una campanya en negatiu, on només parla de Xavier Trias i no de Barcelona. Encara no havia vist l'spot del PSC-PSOE, però vaig començar a rebre inputs negatius per part de d'amics que el veien.

Crònica de campanya 1: Les Arenes

2011-05-06T13:23:00.002+02:00

Comencem la campanya a la nova cúpula de les Arenes, un entorn fantàstic que va ajudar al gran ambient que es respirava ahir al vespre al nostre acte.

Mai havíem tingut més de 1.000 persones en un acte d'inici de campanya, ni en campanya de ciutat ni nacional, i ahir hi eren. Per les imatges que he vist, crec que de sobres som els que hem reunit més gent.

A les 20h ja érem a les Arenes, doncs havíem convocat a tots els quadres del partit a una reunió per explicar-los la realitat demoscòpica de la que partim, o sigui 16-17 regidors, i donar-los les darreres instruccions.

Ahir va ser dia d'enquestes. Regidor amunt regidor avall, totes donen CiU guanyadora i Xavier Trias Alcalde. Esperem mantenir i ampliar l'avantatge durant la campanya.

Pel que fa als altres partits, ahir mateix es féia públic que els tres liders del tripartit s'havien reunit en secret per parlar de pactes municipals postelectorals. De fet, la seva estratègia conjunta ja es pot veure en campanya, quan tots tres basen la seva campanya sobre el mateix tema, retallades.

Les despeses d'Hereu

2011-05-05T18:43:00.002+02:00

Una de les coses que la societat demanda a la política és més sentit comú i priorització en les despeses de les administracions públiques. I més en temps de crisi.

Hereu s'atreveix a qualificar-se ell de progressista i a Trias de conservador. Trias és socialdemòcrata declarat, a banda de ser el pare del model sanitari d'aquest país que el tripartit ha portat a la UVI.

d'Hereu en sabem les seves despeses. Jutgem qui és progressista i qui no:

- Felicitació de Nadal 2010 350.000 euros

- Número extra de la revista Barcelona Informació 350.000 euros

- Oficina candidatura JJOO 2022 400.000 euros

- Exposició de Shanghai 500.000 euros

- Exposició Barcelona Restaurants 780.000 euros

- Restaurant Klein 3.000.000 euros

- Consulta de la Diagonal 3.170.000 euros

- Premis Laureus 3.800.000 euros

- Publicitat 2009 11.800.000 euros

- Estudis i treballs tècnics 2009 14.100.000 euros

- Dèficit Bicing 16.000.000 euros

- Plataforma Zoo marí 19.100.000 euros

- Museu de Ciència Natural 150.000.000 euros

I mentrestant 108.000 aturats a la ciutat de Barcelona.

El Comentari: La mort de Bin Laden

2011-05-03T11:31:00.001+02:00

Aproveu l'operació dels Estats Units d'assassinat de Bin Laden i les celebracions que hi ha hagut al carrer?

Els peus de fang d'Hereu

2011-05-02T14:55:00.002+02:00

Hereu dedica la seva campanya a parlar només de retallades. És difícil tenir més peus de fang:

- Ell ha provocat les retallades, com a membre del PSC-PSOE que és. Qui ha creat sinó aquesta situació econòmica?.

- És candidat a la Presidència de la Generalitat o a l'Alcaldia de Barcelona?. Què pensa oferir a Barcelona? Quin és el seu projecte?. Ni tan sols en parla.

- Ell és l'Alcalde de la Diagonal, de la crisi de les apagades, de la crisi de l'aigua, de la crisi de rodalies, de les Glòries, de la Barcelona on tot s'hi val, de la inseguretat, de la despesa incontrolada en publicitat i absurds inútils varis. De tot això què? No en parla?.

- Es va atrevir a anar a una manifestació de l'1 de maig. Suposo que anava a manifestar-se contra la seva pròpia gestió no?.

- On era Hereu quan la crisi de rodalies?, o quan el Govern del seu partit a Madrid no pagava ni el que deu a BCN, ni el que deu a Catalunya?. On era Hereu quan tocava defensar Barcelona i Catalunya?.

Units farem país

2011-04-29T15:06:00.002+02:00

He rebut aquest correu electrònic. No se qui n'és l'autor, doncs forma part d'una cadena de mails d'aquestes que rebem tots cada dia. Em sembla prou indicat, en el moment que vivim, publicar-lo tal qual:

Benvolgudes, benvolguts

No s'ha aprovat res del que surt als medis de comunicació, penseu en el que ens han deixat l'antic govern. Posem-nos tots les piles en positiu i donem un cop de ma al nostre país perquè pugui sortir-ne d'aquesta crisi Sortim al carrer, si voleu, per millorar el dia a dia i la bona entesa, donem un vot de confiança al nostre nou govern català Si us plau penseu que tot aquest núvol de malentesos, esta fet per tal de no recriminar les ficades de pota del antic govern.

Els autònoms portem dos anys amb un baixada de mes d'un 30% i que fem....no ens manifestem treballem i treballem i continuem pagant els Nostres impostos i crec que així un gran percentatge de nosaltres ens sortim bastant be, però quina el la clau, treballarrrrrrrrrr.... Treballem mes hores per aconseguir el mínim que aconseguíem abans amb moltíssim menys esforços, però soc de les que penso que la feina Ben feta esta ben recompensada, nomes demano que siguem una mica mes solidaris entre nosaltres, si no necessitem alguna cosa, no l'agafem simplement perquè un altre S'hagi aprofitat, deixem-lo per un altre que segur que el necessita mes que nosaltres, sentim-nos privilegiats per el que tenim i donem-nos un cop de ma UNITS FAREM MES I MILLOR

Entre tots ho aconseguirem i deixarem un gran país, per els nostres descendents, digne d'admirar I que nosaltres mateixos gaudirem en un no res. Gracies, i desitjo que algú simplement abans de queixar-se, es pari a pensar en la seva situació envers Dels que realment ho passen malament, segur que aconseguirem ser mes feliços si unim les nostres energies. Esperem que us sigui d'utilitat.

Ho signa :

Una ciutadana que no entén perquè ens hem tornat tan egoistes, obrim els ulls que vivim en un país amb un munt de possibilitats.

Si creieu en una solució, reenvieu aquest missatge a gent que creieu que li pot arribar al cor. Gracies.

Enmig dels quatre partits

2011-04-25T22:33:00.003+02:00

Soc dels que crec que la pèrdua de la Final de la Copa del Rei és un accident. Accident d'un partit, que res ha de canviar en les trajectòries d'un i altre equip, sempre i quan el Barça elimini al Madrid a la Champions, on per mi és favorit i ara s'hi juga més.

Cara a afrontar els dos partits de Champions amb el Madrid, és important analitzar bé els errors o raons per les quals el Barça no va guanyar la Copa. Per mi:

- Mourinho és dels millors entrenadors (o el millor) a partit únic. A dos partits perd eficàcia. Ens enfrontem però a un entrenador molt tàctic i perfeccionista fins al detall. Cal doncs fer un anàlisi més tàctic de l'habitual d'aquests partits, amb el "jugueu i tingueu la pilota" no n'hi ha prou.

- El Barça ha de tenir més recursos de banqueta, encara que es diguin Fontàs, Jeffren o Nolito. Ha d'haver més alternativa de noms, tàctica i alineació.

- Fallen les bandes. El Barça abusa d'atacar pel centre, esperant la passada de Xavi, Messi o Iniesta, i s'ha oblidat massa la penetració i desbordament per banda, centrada i remat. No ajuda el baix estat de forma de Pedro i Villa, que obliga Alves i Adriano a avançar-se massa, creant forats per darrera.

- Una de les raons de la derrota a València va ser la psicològica, el Madrid s'hi jugava molt més, i va estar més posat al partit. Aquest factor jugarà a l'inrevés a la Champions.

La foto: On és Hereu?

2011-04-15T11:52:00.003+02:00

Un altre lleig d'Hereu a Gràcia. A qui trobeu a faltar en aquest cartell?.

Conservadors

2011-04-14T10:56:00.002+02:00

Curiós observar com els que als anys 60 i 70 eren els progressistes, ara són els conservadors.

Conservador és, per definició, aquell que vol que tot segueixi igual, i aquest és el paper que avui dia juga l'esquerra antiga d'aquest país, una de les més retrògades, reaccionàries i poc reformades d'Europa, junt amb sindicats i derivats varis.

En un país amb una crisi econòmica, de confiança i moral com el que tenim, amb unes finances públiques amenaçades d'intervenció, amb la sangonera constant que és Espanya, i amb taxes d'atur que volten el 20%, realment creuen que no s'ha de fer res? que no s'ha de tocar res?.

Ho sento per ells, però tirarem endavant amb el compromís contret amb la societat catalana i farem les reformes que calgui per sortir de la crisi i enfortir l'estat del benestar (ara malalt i amenaçat) i perque Catalunya trobi el seu propi camí al món.

La foto: Protestes al Coll

2011-04-13T10:01:00.004+02:00

En la seva visita al barri del Coll, Hereu va ser rebut per una assistència de 5 veïns i una concentració de veïns més nombrosa que es queixaven dels problemes d'aparcament al barri del Coll.

Frau fiscal

2011-04-11T13:17:00.004+02:00

En un moment on les administracions públiques s'estan redimensionant per motius d'eficàcia i sobretot de crisi, i on cal mirar el destí i utilitat de cada euro, ingrés o despesa, el frau fiscal ofereix un terreny a córrer molt important.

Som en una societat llatina, on la picaresca és a l'ordre del dia. Tots coneixem casos en aquest sentit, de tot tipus i a tot nivell, cadascun dels quals suposa un descens dels ingressos de l'erari públic. Fins i tot, cert grau de picaresca, és socialment admès, i no s'hi posa massa remei des de l'administració.

Hi ha diferents gradacions de frau, de lleus a greus a nivell moral, i de lleus a greus a nivell econòmic. Poca crítica hi pot haver al fet de fer complir la Llei, i més si ens soluciona problemes que sinó cal solucionar-los d'altres maneres.

L'abans i el després que ha suposat la crisi econòmica, també ha de ser un abans i un després per al frau fiscal i econòmic.

Arenes

2011-04-09T13:25:00.001+02:00

El nou Centre Comercial de les Arenes, amb la seva cúpula des d'on es pot veure un interessant paisatge i on Xavier Trias i Convergència i Unió començaran la seva campanya electoral el proper dia 5 de maig a les 22h.

La crisi dels 60-70-80 al Barça

2011-04-07T11:23:00.003+02:00

La setmana passada Carles Rexach va assistir de convidat als sopars - debat que organitza el Centre Moral de Gràcia, on, sense voler-ho (o volent) va exposar tota una tesi del perquè d'aquell Barça deprimit de part dels anys 60, dels 70 i part dels anys 80.

Picant d'aquí, picant d'allà, entre una resposta i un altra, Rexach va sentar càtedra, aquesta vegada sense moure's d'una cadira i parlant.

En la intervenció inicial, i en les diverses respostes, Rexach ens va fer llum sobre aquell Barça i el que li passava. Aquests són alguns dels arguments que va exposar:

- En aquells anys, els estats dels terrenys de joc eren lamentables en molts camps, i els partits no es suspenien mai per aquest motiu. No hi havia televisions que permetessin veure en directe el que allà hi passava. Els equips petits abusaven fort del joc brut i els arbitratges es veien molt pressionats per tot aquest ambient en camp contrari. En suma, la paraula que futbolísticament es coneix com a "encerrona", estava a l'ordre del dia, i el Barça, que era un equip no massa estimat a molts llocs i incòmode políticament, la patia sovint.

- En aquells temps primava per sobre de tot el "pit i collons", la força, la duresa, el físic com a definidors de joc. Així es formaven els futbolistes i així jugaven els equips, especialment els més fluixos i limitats tècnicament. Això reduia les possibilitats dels equips més tècnics.

- El famós entorn era molt potent, i en influència negativa, a l'època. La pressió dels periodistes per destituir constanment Presidents i entrenadors del Club era molt forta.

- Em va causar especial impacte la referència que va fer Rexach a la final de Basilea, situant-la com un curiós abans i després al Barça. Fins llavors, les finals europees tenien una importància relativa per als afeccionats blaugranes, més centrats en les competicions domèstiques. Segons Rexach: "La nostra afició creia que l'important era guanyar al Màlaga o al Burgos el diumenge a la tarda, i no li importava tant les competicions europees, mentre d'altres anaven omplint les seves vitrines de Copes d'Europa". Podem veure doncs com l'estat d'alienament o despiste col·lectiu o sociològic de l'afició blaugrana de l'època era també de consideració. Basilea ho va canviar.

- No hi havia tradició de pedrera, i els jugadors que sortien del futbol base blaugrana eren mirats amb lupa, i fins i tot cert menyspreu, fins el punt de ser xiulats sovint a l'estadi, com li passava al mateix Rexach, un dels escassíssims jugadors de casa que ha arribat a ser figura consagrada del Barça jugant de davanter.

- Segons Rexach, per tots aquests elements exposats més amunt, i en general per la forta pressió que hi havia, el Barça de l'època no era un bon equip per a competicions regulars, i sí que ho era per competicions de curta durada i pocs partits, com la Copa del Rei.

Aquesta és la radiografia d'aquell Barça gris, i en part deprimit, que en petites dosis ens va anar desgranant Carles Rexach.

Terry Venables va donar el primer cop fort a tots aquests elements, i Johan Cruyff, amb Rexach de segon, els hi van donar la volta definitivament. El Barça avui ja és una cosa ben diferent.

La foto: Bretolada

2011-04-05T09:57:00.003+02:00

Aquest cap de setmana diverses botigues de Gràcia van aparèixer amb pintades com aquesta. L'Ajuntament, no només no ha fet res, sinó que pretenia cobrar 300 euros per hora si els seus operaris havien de fer la neteja.

La foto: Seguretat al Metro

2011-04-04T15:58:00.002+02:00

Seguretat al Metro. S'ha multiplicat arrel dels incidents amb gent que no paga el bitllet.

La realitat dels números

2011-04-04T11:56:00.004+02:00

Els obligats ajustos pressupostaris que està fent el Govern català per culpa de la crisi i de la deixadesa de l'anterior Govern, i que vol dir reduir el pressupost de la Generalitat en un 10%, representen una reducció en la despesa de 2.600 milions d'euros.

La demanda de l'estat espanyol d'assolir un objectiu de dèficit públic d'un 1'3%, suposaria haver de reduir el pressupost de la Generalitat en un 20%, concretament en uns 5.800 milions d'euros.

L'estat deu a Catalunya, entre altres, 1.450 milions d'euros del fons de competitivitat, que no paga perque no li dóna la gana.

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya és de 20.000 milions d'euros anuals.

Sobren les paraules per arribar a la conclusió que la gran solució és diu concert econòmic, o pacte fiscal, com vulguin dir-li.

Caspolino

2011-04-03T16:21:00.001+02:00

A l'espai dels antics "caballitos" del Caspolino, poc a poc va prenent forma la nova seu del Col·legi d'economistes de Catalunya.

Comunicació i política

2011-03-31T13:59:00.003+02:00

L'exemplificació més evident de la crisi de la política que vivim als nostres dies, és la distància que hi ha entre política i societat.

Aquesta distància té molts factors explicatius, molts culpables, molts responsables i diversos terrenys des d'on abordar-la. Un d'ells, un dels més importants, és la comunicació política.

L'emissor del missatge (el món polític) sovint falla en el missatge, potser perque no va dirigit a la societat sinó a l'adversari polític, perque hi ha massa bronca i poca pedagogia, a vegades per massa complex, a vegades per massa simplista....

El problema s'agreuja en passar el sedaç dels mitjans de comunicació, que van a la recerca del titular fàcil, a relat fet, i que molt sovint, molt, compren només la bronca política i el que es mou al voltant de les notícies ja d'actualitat en aquell moment.

El missatge arriba com arriba a una societat poc formada, poc interessada i amb un sistema de valors en aquests moments força desdibuixat, on el passotisme i l'individualisme predominen i són fins i tot ben vistos.

Seguint aquesta cadena trobem un dels diversos exemples del perquè de la crisi de la política.

La foto: Telescombreria

2011-03-31T09:16:00.002+02:00

Imatge d'una curiosa i encertada campanya que ha aparegut en forma de cartells per Barcelona.

La foto: Motos a la vorera

2011-03-30T19:51:00.003+02:00

Imatge de carrer amb motos a la vorera, un habitual motiu de queixa dels veïns. La quantitat de motos que té Barcelona, la importància d'aquest vehicle en la mobilitat de la ciutat, i la manca d'aparcaments, obliga a permetre el seu estacionament ordenat en voreres amples.

El comentari: independentisme

2011-03-30T10:02:00.002+02:00

Hi ha arguments per defensar que Catalunya ha de seguir formant part d'Espanya?

El 10 d'abril No Votis ¡¡

2011-03-29T10:16:00.002+02:00

El 10 d'abril vota ¡¡

2011-03-28T12:40:00.005+02:00

El 10 d'abril tots els barcelonins tindrem la oportunitat de pronunciar-nos al voltant d'una qüestió de la més gran importància per al nostre país i futur col·lectiu. Com és si Catalunya ha de seguir formant part de l'estat espanyol, o ha d'esdevenir un estat propi en el sí de la Unió Europea.

Més enllà d'opinions i ideologies és evident que és una qüestió de primer ordre i importància màxima, situada en el centre del debat polític a Catalunya, tan en l'esfera política com la social. Per tant té tot el sentit el referèndum i el fet que ens hi pronunciem tots, en un sentit o altre.

El dia de la consulta és el 10 d'abril, però des de ja fa setmanes, s'està recollint vot anticipat en diversos espais i parades mòbils habilitats al respecte i repartides per tot Barcelona.

El referèndum no és vinculant, però sí que tindrà, òbviament, conseqüències polítiques depenent del resultat i del nivell de participació.

Són referèndums organitzats per la societat civil, sense recolzament institucional, i per tant amb un mèrit immens. Per aquest mateix motiu, i en ser una consulta no vinculant, els nivells de participació no poden ser comparables als de les consultes oficials. El fet que, després de la de Barcelona, bastant més d'un milió de catalans s'hauran pronunicat al respecte, és ja un èxit rotund i esclatant.

Crec que la informació important és la que he dit en els 4 primers paràgrafs, ara bé, dit això, jo us demano que voteu Sí. Jo el 10 d'abril votaré Sí. Votaré Sí perque no s'em acut ni una sola raó per la qual Catalunya hagi de seguir formant part d'Espanya. Ara bé, també es pot votar Sí, com a mostra de rebuig a les constants negatives d'Espanya a les legítimes reivindicacions de Catalunya, que simplement busquen reconeixement al que som.

En suma, el 10 d'abril Vota ¡¡¡¡

Entrenadors i valors

2011-03-23T12:24:00.002+01:00

La dimensió mediàtica i sociològica del futbol, crec que fa tan important el saber entrenar com transmetre valors positius a través d'aquesta tasca.

Si hi ha tres entrenadors, que a banda d'estar entre els millors del món, transmeten valors des de la seva tasca professional, aquests són Guardiola, Del Bosque i Mourinho.

A tots ens venen al cap una sèrie de valors associats a Guardiola, el dia a dia, l'anar fent, el treballar fort, crear equip, jugar bonic, esforç.... També Del Bosque en transmet alguns des de la seva tasca, primer el d'humiltat, també el creure en els jugadors, en l'equip, sense intervindre-hi gaire, el reconeixement, l'equip, la feina.... I Mourinho també en transmet, en aquest cas ben diferents, el de la victòria al preu que sigui, el de la fí sí justifica els mitjans, el de la prepotència, la xuleria, la provocació, el tot s'hi val....

Crec doncs que tant important és entrenar bé, com els missatges que trasllades a la societat entrenant, i per aquest motiu Mourinho no hauria de dedicar-se al futbol, o dit d'un altra manera, un club de primera línia, com és el Real Madrid, Inter, Chelsea o el que sigui, no hauria de permetre un entrenador així a la seva banqueta, doncs potser guanyen (o no) però destrossa la imatge d'un equip.

Informació i globalització

2011-03-20T23:14:00.003+01:00

Les darreres setmanes estem assistint a un dels efectes conseqüència de l'avenç i superació d'etapes de la globalització: la globalització informativa.

Les notícies del món han passat de ser una secció de qualsevol mitjà informatiu, a ser les notícies de primer ordre.

La globalització ha representat velocitat dificilment ja superable de la informació, i afectació global de les notícies. El que passa al món ja no són uns esdeveniments que passen a molts kilòmetres de distància, i que mirem sovint com quelcom exòtic, sinó que directament ens afecta, independentment de la distància.

Les crisis del món àrab i del Japó han suposat doncs, un abans i un després en la informació a nivell mundial.

El fracàs de la comunitat internacional

2011-03-17T12:38:00.003+01:00

Està contrastat que les forces de Gaddafi reprimeixen amb duresa inusitada els opositors, i que estan fent una ofensiva militar aprofitant que el món ha girat mediàticament cap al Japó.

Aquesta ofensiva no s'estan de fer-la amb avions, bombardejant persones, pobles i societat civil, com si lluitessin contra un exèrcit, que en realitat és el poble armat i organitzat com pot.

Ha qualificat els opositors de drogaadictes que cal eliminar i aplastar.

Bona part del seu "exèrcit" el composen mercenaris de diferents països pagats a preu d'or, amb diners d'un poble que no en té.

La pròpia Lliga Àrab ha demanat a la Comunitat Internacional l'establiment d'un espai lliure aeri per evitar els bombardejos dels avions de Gaddafi.

Amb tots aquests elements la Comunitat Internacional, o l'ONU per ser més concrets, no ha reaccionat. Exactament està en fase de discussió d'un document, esmenable, que amb sort pot aprovar-se la setmana que vé, quan l'oposició estigui aniquilada i els morts siguin, pel cap baix, centenars.

Aquesta ONU, els seus equilibris i velocitats, recorden a la ineficaç Societat de les Nacions del període d'entreguerres. I potser, com va passar llavors, s'hauria d'iniciar un període de reforma per fer-la més àgil i eficaç.

Pel que fa a la UE, el poc pes i presència de Van Rompuy i Alshton fa directament envermellir.

Els organismes internacionals no estan a l'alçada de les circumstàncies, d'un món cada vegada més globalitzat i internacionalitzat i on tot ens afecta cada dia més a tots.

La foto: Precampanya

2011-03-16T09:29:00.001+01:00

Comença la precampanya de les primeres eleccions municipals en que, després de 32 anys, l'Alcalde de Barcelona pot no ser del partit socialista.

La foto: Col·lapse a Provença

2011-03-14T09:49:00.002+01:00

La imatge recorda el dia de la nevada del 8 de març, però és de fa 3 dies. Un col·lapse monumental de persones a l'estació dels FGC de Provença, amb la gent esperant a les escales sense ni tan sols poder accedir a l'andana. Provença és una estació amb tradicionals problemes d'alta densitat d'usuaris en hores punta.

Sobre les entrades per a la Final de Copa

2011-03-14T00:01:00.004+01:00

S'ha destacat el fet que, tant la Federació Espanyola de Futbol, com les directives dels dos equips, aquesta vegada es queden menys entrades. Potser és un pas, però el fet que entre les entrades que es queda la Federació, i les que es queden els clubs per a "compromisos", només 30.000 de les 55.000 localitats de Mestalla aniran a parar als vertaders protagonistes del partit, les aficions. Qui són els altres 25.000??.

Aquestes xifres segueixen sent un autèntic escàndol i tot un robatori als afeccionats al futbol, i especialment les dues aficions finalistes.

D'altra banda, la meva opinió és que el sistema de sorteig que fa servir el Barça per al repartiment de les entrades és erroni. Al sorteig s'hi presenta tothom, el que vol anar, el que prova, el que sap que no anirà i el que vol revendre l'entrada. Esdevé, per tant, injust.

El sistema just és el que permet anar a la Final a aquells que realment volen anar, i el que dóna més opcions als que més ganes tenen d'anar. Per tant esdevé molt més just un sistema d'adquisició de localitats per ordre de demanda, evidentment per internet, o si la tècnica no ho permet, directament a guixeta, com abans es feia. És la manera de que tinguin entrades els que hi volen anar, i de que les aconsegueixin aquells que més volen anar.

Un model per Gràcia

2011-03-10T11:56:00.002+01:00

Els models no es dissenyen, sorgeixen, i es poden acompanyar influint per a que vagin en una o altra direcció.

Algú va pensar un dia que, des d'un despatx, podia dissenyar un model per a cada Districte de Barcelona, i a Gràcia li va tocar l'oci.

En comptes d'acompanyar el model que de la societat sorgeix, es va voler imposar un, sense a més, fer-hi seguiment posterior.

La resultant és que Gràcia s'ha convertit en un districte d'oci, en el sentit positiu, i també en el negatiu. El fet de no gestionar, de no tenir cura de l'evolució del Districte, ens ha portat a un excés d'oci, excés entès a partir de les derivades secundàries de l'oci, sobretot nocturn, com és el mal ús de les places, el botellot, el soroll, la manca de descans dels veïns, els llauners etc...

El model de districte que sorgeix per si sòl de la societat gracienca és ja un model amb vida, de carrer, de Vila, associativa, amb moltíssima activitat i implicació veinal. I aquest és el bó, ben acompanyat, ben recolzat.

Proper a aquest model natural de Gràcia, i com evolució del mateix, sorgeix l'oci nocturn, que és també positiu, que també dóna vida tant en sentit social com econòmic. És aquí on l'administració ha d'acompanyar i vigilar, per a que no sorgeixin aquests efectes secundaris abans citats.

La solució passa per dues mesures bàsiques, compliment estricte de les ordenances municipals i policia de proximitat. Simplement amb això, més la política d'acompanyament més que no pas d'imposició, ens permetrà ressituar Gràcia, la seva oferta i el seu model de Vila.

El darrer plenari de l'Ajuntament

2011-03-08T00:00:00.003+01:00

Comiat

Sensació de comiat, de darrer Ple de l'Ajuntament, intervencions amb regust de comiat i de balanç i inclús alguna llagrimeta.

Democràcia en estat pur. Diferències ideològiques al marge, tots tenim la sensació d'haver contribuit d'alguna manera a millorar el dia a dia i al progrés i futur de Gràcia.

Balanç dels 4 anys

De fet, el Ple tenia poca història més enllà del comiat. Balanç del Regidor, balanç dels Consellers, un únic tema urbanístic amb l'aprovació d'una nova escola bressol, la proposta per a les medalles d'honor de BCN per a la Conxa Garcia i per l'Agrupament Escolta Jaume I del Coll i les iniciatives dels grups.

El Regidor Espriu va fer l'habitual intervenció en format llistí telefònic reservant la intervenció més política per a les respostes. Molta microacció i poca macroacció transformadora. El punt fort les escoles bressol.

La nostra crítica va venir enfocada a la sensació de final d'etapa, poca activitat, manca de gestió, manca de confiança per part del Regidor en l'equip polític, deficiències en els processos de participació ciutadana, dependència barcelonina de l'Alcalde - Regidor i el fet que pràcticament tots els grans reptes de Gràcia resten pendents una vegada acabat el mandat.

Entre aquests grans reptes pendents de resolució vam citar: La falta d'atenció de Penitents nord, Vallcarca - Farigola, Vallcarca - Bolívar, Travessera de Dalt, Gal·la Placídia, Afectacions via O, Sedeta, Park Güell o el Pla de mobilitat....

Civisme

CiU vam presentar una moció per garantir el civisme a les places de Gràcia, la seva seguretat i ús veinal. La moció incloïa mesures com el compliment íntegre de l'ordenança de civisme, presència policial de proximitat constant o un servei de denúncia i atenció immediata.

Sembla difícil que una moció així pugui ser rebutjada... doncs sí, el tripartit la va rebutjar.

Plenari 2.0

El 2.0 arriba a la política gracienca, i som ja tres els Consellers que anem fent comentaris per Twitter sobre el Ple. Des de CiU amb el hashtag #plenarigracia i des del bipartit amb el hashtag #plegracia . Ni en això ens posem d'acord. En qualsevol cas, CiU està plenament oberta a pactar, sense cap condició prèvia, quin és el hashtag de seguiment dels plenaris.

En qualsevol cas, l'arribada del 2.0 als plens, permet seguir els comentaris a centenars de persones que no han pogut assistir, i és per tant una interessant eina d'obertura democràtica.

La foto: Letona Cacaolat

2011-03-03T10:02:00.002+01:00

Letona, una empresa d'èxit catalana, de les poques que ha aconseguit substituir el nom per la marca amb el famós Cacaolat. Ara en crisi enmig del maremàgnum que viu Nueva Rumasa.

10 A

2011-03-03T09:51:00.001+01:00

El 10 d'abril s'acosta, alguns balcons ho anuncien. Les consultes sobre qualsevol tema, vinculants o no, són un exercici democràtic sà i necessari, per això és molt important participar-hi tots, expressant l'opinió que es consideri oportuna, però participant.

Més enllà de la participació estricta, el 10 d'abril cal que Barcelona faci una gran demostració de que ja ha dit prou a moltes coses, que tenim dret a decidir, i que si Espanya no ens vol com som, l'exercirem inclús per esdevenir un estat lliure en el marc de la Unió Europea.

Eleccions Andalusia

2011-02-28T14:42:00.003+01:00

En un sentit econòmic, tants anys d'un Govern que fomenta la cultura del subsidi, acaba adormint i anestesiant un poble, que pot anar sobrevivint, però que així no pot progressar.

És des d'aquest punt de vista, que considero que la derrota del PSOE a Andalusia pot fer molt bé per al progrés econòmic, i també social si ho saben fer. Trencant dinàmiques i tendències de fa massa anys.

No desitjo la victòria del PP a Andalusia, però sí que crec que els faria molt bé que el PSOE no tornés a governar.

Diplomàcia exterior

2011-02-25T23:00:00.002+01:00

Cada vegada que hi ha un conflicte internacional en algun país o zona del món, les ambaixades i consolats espanyols, o sigui la diplomàcia espanyola, brilla per la seva absència, o destaca per la seva ineficàcia.

No he sentit cap crítica del PP i companyia a aquesta ineficàcia del cos diplomàtic espanyol, ben costós per cert, aquest sí, amb les seves ambaixades en llocs privilegiats, consolats, despeses de representació... segurament despeses normals i justificables, però curiosament aquestes no criticades. Mentre que si algun representant del Govern català agafa un avió, només per aquest fet, ja té la nota de premsa de denúncia i la pregunta parlamentària del PP i Ciutadans a sobre. Cinisme a tot tren, o més ben dit, obsessió anticatalana, o sigui autoodi.

Una raó més per desplegar un cos diplomàtic català al món, començant pels països clau, estratègics, nacionalment i econòmica. Catalunya hi té dret, com a nació, i la nostra estratègia d'internacionalització de l'economia i de reconeixement nacional ho fan necessari.

Esperem que el cost de les nostres ambaixades, dels nostres diplomàtics i dels necessaris viatges que vol dir fer política exterior, no siguin motiu de crítica. No entendria perque uns sí i els altres no.

La foto: Soroll

2011-02-25T09:21:00.002+01:00

El soroll, una de les principals problemàtiques en algunes zones de Barcelona. Fa uns anys poc percebuda com a problema, però que ara ocupa els rànquings de problemàtiques a les enquestes municipals. El dret al descans ha guanyat enters entre les reivindicacions dels ciutadans i ha passat a ocupar un espai destacat en el concepte de benestar de les persones.

La foto: Zona 30

2011-02-25T09:10:00.002+01:00

Instal·lació de zona 30 en un carrer de Barcelona. La zona 30 s'ha mostrat com un eficaç sistema de control de velocitat i pas de vehicles. El risc és l'abús del seu ús.

La foto: Les caques de gos

2011-02-24T13:06:00.002+01:00

Pot semblar una frivolitat o fins i tot un comentari escatològic, però és un problema més greu del que sembla, com a mínim és un dels que més ens arriba a les reunions on recollim propostes i preocupacions per al programa electoral.

La foto: Nova pista de bàsquet

2011-02-22T19:09:00.002+01:00

La nova pista de Bàsquet del CEIP Segarra, una nova instal·lació esportiva a Gràcia, a Vallcarca, on fan falta.

Torna la bronca

2011-02-22T09:58:00.003+01:00

El pitjor que li pot passar a un partit polític és no entendre els missatges de les urnes. L'electorat va castigar una determinada manera de fer (o no fer) política, marcada per la no gestió, l'estratègia de curta volada, del dia a dia, per la política del simplisme i del titular fàcil.

Doncs hi tornen, i amb tota la força. José Zaragoza, l'home dels slogans simplistes, de l'insult i la bronca, per qui la política no són idees, debat, gestió i projectes, sinó simple màrqueting comunicatiu de gust dubtós, torna com a Director de campanya del PSC-PSOE.

No vé sòl. Carles Martí, l'ínclit President de la Federació de Barcelona del PSC-PSOE, l'home del referèndum a la Diagonal, un polític guiat per la ràbia i la ira, conegut per les seves sortides de tò i exabruptes varis, surt ara de l'armari on estava amagat per si guanyava Montserrat Tura a Barcelona i ja dispara amb bala.

No vé sòl. El Mestre de tots ells, Joan Ferran, l'home de la crosta i de l'insult, encara té micròfon al Parlament com a Portaveu adjunt (o similar) del PSC-PSOE.

No vé sòl. Fins i tot Hereu s'hi afegeix, deixant a les clares l'estratègia agressiva que emprarà a partir d'ara i estrenant-se ahir titllant Trias de titella incapaç de defensar Barcelona.

Un estil de fer política que ja va ser castigat a les urnes.

Enfront, el canvi positiu. Canvi positiu vol dir canvi no només de govern, sinó en les maneres de fer política, positives, de diàleg, de pacte, de proximitat, per a les persones, i amb projecte. paraules totes elles que encarna a la perfecció Xavier Trias.

Que ho tinguin clar els senyors del PSC-PSOE, no caurem en la bronca. A Mourinho i Cristiano Ronaldo se'ls respon amb bon futbol, gols, i manetes.

Retallades

2011-02-17T13:59:00.002+01:00

El Govern català es veu obligat a fer retallades pel dèficit acumulat i la situació general de crisi.

La Generalitat necessita un finançament d'11.662 milions d'euros per a l'any 2011.

El dèficit fiscal Catalunya - Espanya, o sigui els diners que s'en van d'aquí amb destí desconegut i no tornen, es calcula que s'acosta als 20.000 milions d'euros anuals.

En castellà diuen "a buen entendedor, pocas palabras".

La foto: Les parades de les Rambles

2011-02-15T09:48:00.002+01:00

Foto d'una de les polèmiques parades de Les Rambles. Abans animals, ara productes diversos, i sobretot una gestió horrorosa de l'Ajuntament, que on primer dèia blanc després dèia negre, obligant als propietaris a despeses en reformes que després no servien.

I la UE?

2011-02-14T13:09:00.002+01:00

On és la Unió Europea en tot el conflicte del nord d'Àfrica?. La gent s'alça en nom de la democràcia i la Unió Europea no hi juga cap paper? On són Van Rompuy i Alshton? Hi ha una opinió de la Unió Europea al respecte?.

Una mostra més que l'elecció de Van Rompuy i Alshton va ser un error, un error per al projecte d'unificació europea, potser una bona notícia per als estats, que així ho deixàven tot lligat, lligat i gben lligat com dèia aquell.

La foto: Corrupció

2011-02-13T10:28:00.002+01:00

No sembla la millor pel·lícula, "El Padrino II" per parlar de corrupció política. Gràcies a Deu no ens enfrontem a aquest tipus de corrupció a Catalunya.

La foto: Souvenirs

2011-02-13T10:22:00.002+01:00

Imatge de souvenirs clàssics d'algunes botigues de zones turístiques de Catalunya. Una bona acció del tripartit va ser impulsar els souvenirs catalans. No n'hi va haver prou, caldrà seguir incidint.

La foto: Contaminació

2011-02-12T12:01:00.002+01:00

El núvol de contaminació que es va acumular la setmana passada a Barcelona i entorns arrel de l'anticicló. Aquest fet ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la contaminació a les ciutats i quines mesures cal portar a terme per rebaixar-la i limitar-la.

La col·laboració públic - privat

2011-02-09T12:17:00.003+01:00

Des de determinats sectors, amb atavismes ideològics de principis del segle passat, es veu amb recel el sector privat, i amb pànic la seva possible entrada o col·laboració amb el sector públic.

Des d'altres sectors, influenciats per ideologies foranes, es veu amb recel tot allò públic i la seva possible entrada o col·laboració amb el món privat.

Jo em pregunto perquè no poden col·laborar públic i privat allà on té sentit fer-ho.

De la mateixa manera que té sentit el sector públic allà on faci falta, per la seva visió d'interès general (que no pot proporcionar el món privat per la seva lògica de guany econòmic), també té sentit que el món privat gestioni àmbits públics si això suposa una millora en la gestió o un evident estalvi en la despesa pública.

L'exemple de monstres públics heretats del passat que no funcionen, com AENA, RENFE o Correus, fa lògic pensar, o bé en una privatització del servei, o bé en un canvi de model, que pugui incorporar entrada de capital privat, depenent de l'àmbit. Parlaríem segur de millora de la gestió i d'estalvi públic de consideració.

Altres exemples clars els trobem a la sanitat o a l'ensenyament. Les dificultats dels pressupostos públics per atendre el 100% de la demanda en aquests dos àmbits són evidents. Sense deixar doncs la titularitat pública bàsica d'aquests serveis, qui pot negar l'interès públic del que ofereixen per exemple les mútues privades o les escoles concertades?. És el ciutadà qui tria el servei que vol, i allibera les arques públiques de més despesa.

En la superació doncs d'atavismes passats o d'ideologies foranes que no poden trobar arrelament al nostre país, hi ha la solució a uns quants dels problemes de l'agenda política, mirant i recollint el millor de cada part, contenint-ne o limitant-ne el pitjor o els riscos que comporta.

Situació de la llengua catalana

2011-02-07T00:01:00.006+01:00

Em sorpren que des de determinades posicions polítiques es defensi una suposada discriminació de la llengua castellana a Catalunya.

Només cal passejar-se per Barcelona o bona part de Catalunya, per observar com un important número de gent no parla català mai, tot i entredre'l, i sí fa servir el castellà sempre. Aquest fet resulta especialment punyent en el sector serveis.

Em pregunto perquè determinades forces polítiques posen sobre la taula suposades discriminacions lingüístiques, i tanquen els ulls davant d'altres més que evidents. Només hi ha una explicació, simplement catalanofòbia, o dit d'altra manera, autoodi.

Tots els polítics són iguals

2011-02-03T12:23:00.006+01:00

Relativament sovint, rebo correus de gent que, amb poc argument i molta bilis, critica els partits polítics, la gent que es dedica a la política, barrejant mala gestió, corrupció, sous elevats etc.. (els arguments de sempre) i que ens fica a tots al mateix sac.

M'agrada respondre'ls, crec que s'ha de fer. A banda d'altres arguments segons el correu rebut, sempre hi ha dues coses que els repeteixo, a banda de la necessària autocrítica:

1- El 95% dels qui fan política, no cobren, o cobren dietes simbòliques. Treuen les hores del seu temps lliure, i ho fan per servir un projecte i uns ideals, aspectes aquests dos últims, segurament incomprensibles per alguns dels qui escriuen aquests correus.

2- Els pregunto també, a aquests que ho critiquen tot sense excepció, que s'imaginin un món sense governs, sense polítics per tant, i pensin si ho prefereixen o diguin alguna alternativa.

Normalment, no responen.

La nova política

2011-01-31T17:44:00.003+01:00

La societat evoluciona, i més que probablement la política no ho fa al mateix ritme.

S'em acudeixen almenys dos factors, i segur que n'hi ha uns quants més, que ens hauríen de fer plantejar moltes coses al camp polític.

Un primer és els horaris. Cada vegada la societat accepta i acceptarà menys que les reunions de política siguin al vespre, tard, que n'hi hagi tantes, i que facin arribar tan tard la gent a casa després de dures jornades laborals i a costa de la família.

Un segon factor, més que parlat, és el trencament de la informació que suposa el món 2.0, i que vol dir directament que la informació cada vegada és menys controlable i més fluible.

Són dos factors que ens hauríen de fer plantejar moltes coses, algunes d'elles apuntades pel periodista Saul Gordillo, la intervenció del qual al recentment celebrat Congrés de Comunicació Política de Catalunya, em va inspirar aquest post:

- Podem seguir fent la majoria de reunions de partit a partir de les vuit del vespre?
- Calen tantes reunions?
- Són substituibles les reunions presencials per 2.0 o videoconferències?
- Cal replantejar el format "bunker" de les seus nacionals dels partits?
- Es pot replantejar el model de seu local dels partits?
- Com s'han d'adaptar els departaments de comunicació a les noves circumstàncies?
- Quin ha de ser el paper de la militància?
- Cal concentrar tota la reflexió ideològica i reorganització interna en els congressos dels partits que són potser cada 4 anys?.

Són preguntes amb resposta diversa i opinable, però que, entre moltes altres, ens hauríem d'anar fent els partits polítics.

La foto: Trambaix

2011-01-28T16:15:00.001+01:00

El Trambaix. Innovador i pràctic sistema de transport a BCN i de la ciutat amb el Baix Llobregat. Si no fós per l'exagerada lentitud amb què circula.

La foto: Les pilones retràctils

2011-01-28T14:04:00.002+01:00

Utilitzades a diverses zones de Barcelona i en debat constant a Gràcia. Permeten pacificar el trànsit, amb el risc però de les errades tècniques, que sembla ser no són menors i han provocat més d'un dany a vehicles. D'altra banda impedeixen completament el pas a determinades zones, amb el problema que això suposa per col·legis, gent gran, comerços i necessitats vàries.

Davant la polèmica del Pla de Mobilitat a Gràcia, a CiU som partidaris del Pla, però no de les pilones. Tothom ha de poder arribar allà on vulgui, acceptant els canvis de direccions i dificultats de recorregut, per tal que, tot i garantir que tothom podrà arribar a tot arreu, dissuadir els vehicles que simplement volen atravessar Gràcia, de que ho facin pel mig de la Vila

La Foto: La Diagonal tallada

2011-01-27T18:04:00.002+01:00

Imatge de la setmana passada de la Diagonal tallada al pas de vehicles en plena tarda laboral a Barcelona. El motiu, la vaga de transports convocada bàsicament per la CGT i d'èxit relatiu. S'hi barrejava també el factor antisistema i okupa, pel recent desallotjament del Palau del Cinema. Com va dir el Conseller Felip Puig, s'ha acabat la impunitat amb que aquesta gent actuava durant el mandat del tripartit.

Revolució a la ribera sud mediterrània

2011-01-26T18:20:00.002+01:00

Iniciada a Tunisia, la revolta s'esté a diversos països de la ribera sud mediterrània. Especialment Egipte, però també hi ha hagut episodis a Algèria, Sudan o inclús alguns estats de la Península aràbiga.

Les característiques són similars. Països que pateixen pseudodictadures mig disfressades de democràcia, però amb perpetuació dels seus dirigents, davant la passivitat d'una població sotmesa i amb poca cultura democràtica.

La revolta arrela amb més facilitat als estats amb més relació històrica amb occident, bé amb França o bé més en general, com és el cas, per exemple, de Tunisia, Algèria o també Egipte. La relació estreta ha permès traslladar alguns valors democràtics i de llibertat a les poblacions autòctones, i que ara són espurna de la revolució.

En tots els casos la revolta o revolució (A Tunísia ja se li pot anomenar revolució) té uns trets similars, abanderada pels valors de la llibertat i la modernitat. La demanda no és tant de democràcia en sí, com de llibertat, de respir, llibertat més en sentit individual que col·lectiu, que també.

Les bases de la revolta són les mateixes, situació de penúria econòmica, que incrementada per les ones que arriben de la crisi occidental, ha afectat el preu dels productes més bàsics sobre els que es sustenta l'alimentació, i per tant pau, de la població, que en immensa majoria viu en la pobresa. Cal afegir-hi factors autòctons, com l'espoli de les arques públiques de Ben Ali a Tunisia, la perpetuació de Mubarak a Egipte, la pobresa extrema i ineficàcia al Sudan etc...

De moment s'en escapen Marroc, i de manera més sorprenent Líbia. La primera raó és que han aconseguit no incrementar, o frenar la pujada, del preu dels seus productes bàsics. Més enllà però, hi ha raons particulars, com el fet que el Marroc és més modern, amb un grau de "democràcia" superior, amb més progrés i mes contacte amb occident. Tots aquests factors, mitiguen o suavitzen el pòsit de la crisi.

El cas Libi és més sorprenent, doncs reuneix totes les característiques, les mateixes o més, que Tunisia, però la població no surt al carrer. D'entrada perque els productes bàsics no han incrementat el seu preu, segurament també per d'altres raons endògenes. Veurem però què dura la contenció del complex poble libi.

La qüestió és però, cap a on va aquesta revolució. Les raons són clares i compartides, el pòsit social podríem dir que també, la direcció però és incerta. Tots aquests països tenen una manca de cultura democràtica i manca de cultura de partits important; la llavor de l'islamisme, present en els moviments opositors als perpetuats dirigents, també hi és; i no hi ha ni bases sòlides, ni lideratge clar, ni ideologia clara més enllà de la protesta per cansament i de la presència dels valors abans citats de llibertat i modernitat. En conseqüència no sabem ben bé on pot portar la revolució, resposta que pot ser diferent segons els països.

En qualsevol cas, benvinguda sigui la reacció de tot de pobles per la llibertat (vulgui el que vulgui dir això a cada estat afectat) i per sortir de l'encotillament dels mateixos règims, mateixos dirigents, mateixa repressió i mateixes perspectives de tants i tants anys.

La foto: Màscara

2011-01-24T09:57:00.002+01:00

Un grup de turistes japonesos passejant pel carrer amb màscara. Imatge poc habitual a Catalunya, i que només es va poder veure durant alguns episodis de la Grip A. Aquest fenòmen obre el debat sobre els límits de la contaminació a les nostre ciutats.

Ha de pujar l'Europa?

2011-01-23T23:26:00.003+01:00

Quan en les converses futbolístiques al voltant de l'Europa, es planteja aquesta qüestió, no sempre la resposta és un Sí rotund. Les necessitats econòmiques de jugar a Segona B, i la filosofia d'escola esportiva de l'Europa, xoquen algunes vegades, en algunes opinions expressades, amb l'ascens.

Sincerament, no les comparteixo. L'objectiu de tot club esportiu ha de ser arribar com més lluny millor, guanyar com més millor, i triomfar el màxim possible. És quelcom implícit a un club esportiu, i desincentivador en general si aquest no és l'objectiu.

Entenc perfectament les dificultats econòmiques que l'ascens podria suposar, i comparteixo plenament la filosofia d'escola de futbol i pedrera. És més, defenso que caldria mantenir plenament aquesta filosofia si s'aconseguís l'ascens.

Un Europa de Segona B necessita un major pressupost, bàsicament per la logística que suposa aquesta divisió quant a viatges i despeses en general, no per massa més conceptes, doncs entenc que, tret d'algun fitxatge estratègic, la plantilla hauria de sortir igualment de l'escola de futbol, que per alguna cosa és la més nombrosa de Catalunya.

Aquest no excessiu increment de pressupost, crec que hauria de sortir de dos conceptes. El primer Gràcia. La història de l'Europa i la seva gran escola de futbol, fa que siguin milers i milers els graciencs i barcelonins que d'una manera o altra, sentimental o familiar, estan lligats a l'Europa. Cal aprofitar aquest bagatge junt amb la xarxa associatica i consciència històrica de Gràcia. Cal lligar millor l'Europa amb Gràcia, de manera que aquest s'aprofiti de tota la força associativa, sentimental i històrica de Gràcia.

El segon, i sense parlar de quantitats excessives, defenso que hauria de sortir d'un increment de la col·laboració de les administracions públiques gracienques amb el seu equip de futbol. Quina millor projecció hi ha per un territori que el seu equip de futbol?. Quanta gent sabia situar per exemple Vila-real, abans que tingués un gran equip de futbol? o Almendralejo aquells anys en que el seu equip de futbol, l'Extremadura, va estar a primera divisió?. Un equip de futbol és un actiu fantàstic per la promoció d'un territori, i per això cal ajudar-lo. En aquest sentit, el passotisme, indigència i fins i tot maltracte a que l'Ajuntament de Gràcia manté a l'Europa (volent cobrar fins i tot l'IBI per l'ús del camp Municipal) és intolerable i una ceguesa estratègica.

Hi ha moltes maneres d'ajudar, més enllà de posar bitllets sobre la taula (que també), com no cobrar l'IBI, buscar patrocinadors, ajudar a ajustar costos, aconseguir bons preus en les despeses, donar suport logístic, donar suport institucional i estar al costat del club i la seva Junta directiva implicant-se de ple en el projecte esportiu etc... etc... Tot amb l'objectiu de fidelitat al club que et representa, però sobretot pensant en la promoció que suposa, en aquest cas per Gràcia, i els beneficis que això pot comportar.

Europa a Segona B, amb força i sense por ¡¡¡

La foto: Espai Albert Musons

2011-01-23T22:34:00.002+01:00

Diumenge passat, a Gràcia, va tenir lloc un esdeveniment, que pel seu simbolisme, és de gran importància. Es va col·locar la primera pedra de l'espai del carrer Alzina, què haurà d'ubicar la Fundació Festa Major de Gràcia, i també servirà de seu, i pels assajos, dels Castellers de la Vila de Gràcia.

Fins aquí seria un acte que entra dins la normalitat de la tasca habitual dels governs i administracions públiques. La importància, la simbologia i el sentiment, vé del nom que tindrà el local, "Albert Musons", en honor a qui fou fa pocs anys Conseller (amb majúscules) de cultura de Gràcia, i per sobre de tot gracienc.

Musons, que feia valer la seva estima per Gràcia per damunt de les sigles polítiques, representava perfectament l'estima per la personalitat gracienca, per la cultura i llengua catalanes i per la cultura popular. Tot això quedarà reunit a l'espai Albert Musons, on més enllà de ser seu d'entitats històriques de Gràcia, com la Festa Major o els Castellers, passarà a ser, sens dubte, pel seu simbolisme, i gràcies a l'Albert Musons, un dels centres neuràlgics i sentimentals de l'activitat civil gracienca.

Gràcies Albert ¡¡*¡¡

Austeritat i actitud

2011-01-19T11:18:00.003+01:00

L'actual crisi econòmica ha posat de moda la paraula "Austeritat". Austeritat entesa com a reducció de la despesa, sovint superflua i innecessària.

És aplicable a famílies, entitats, empreses i administració pública, doncs tots patim la crisi.

En aquest darrer cas, el de l'administració pública, austeritat acostuma a associar-se exclusivament a reducció de la despesa, amb retall de sous, de personal o d'organigrama.

I és correcte, però la clau de volta del moment actual, tant des del punt de vista econòmic, com del que demanda la societat als servidors públics, és un canvi d'actitud.

La gran reducció de despesa l'anirem trobant com a fruit del canvi d'actitud que, en tots els sentits, han, hem de tenir els càrrecs públics. S'ha acabat aquella imatge, més d'altres temps, dels polítics, liders, o dirigents, que el poble mirava de lluny, a distància, amb respecte, i a qui es deixava fer com si allò no anés massa amb ells. Aquesta situació ajudava a provocar grans despeses de representació en protocol, cotxes oficials, despeses de representació...

Els càrrecs públics en general, i més encara amb la globalització i la revolució tecnològica, hem passat a ser el que sempre hem sigut, persones normals, del carrer, amb una vida normal i igual o molt similar a la dels altres ciutadans, oberts, que anem pel carrer, que estem amb els ciutadans. Aquella imatge de distància, alçada i respecte, ha passat a millor vida, tant des del punt de vista de la percepció dels ciutadans, com del de l'actitud dels càrrces públics. Això comporta, que per l'actitud d'un mateix, ha de sortir no tenir cotxe oficial quan no sigui necessari, reduir o eliminar les despeses de protocol innecessàries, pagar els dinars, sopars o despeses quan toqui fer-ho, o evitar despeses superflúes com les de publicitat perque jugem amb els diners de tots.

El secret no està en la retallada, sinó en l'actitud.

"café para todos"

2011-01-17T00:32:00.003+01:00

Celebro que els espanyols s'en adonin de l'immens error que va suposar el "café para todos", o l'estratègia de suprimir el fet diferencial català, basc, o gallec, donant a la resta de territoris el mateix autogovern.

Ni han dissolt aquest fet diferencial, ni han acabat amb els sentiments identitaris d'aquests territoris. En canvi sí que han aconseguit multiplicar exponencialment el nombre de funcionaris i administracions dins la maranya burocràtico - administrativa de l'estat.

Els animo doncs a empendre les reformes necessàries per desfer aquest error, i atorgar a les nacions de l'estat espanyol el poder que els pertoca, com a mostra de reconeixement identitari i nacional, i reduint la resta d'estaments administratius a allò estríctament necessari.

Tots hi sortiriem guanyant.

Embolic d'aparells

2011-01-13T14:26:00.004+01:00

L'assumpte de les primàries a Barcelona entre Tura i Hereu, no és ja una guerra d'aparells, sinó un embolic d'aparells.

Hereu té, teòricament, el suport de l'aparell del PSC-PSOE a Barcelona ciutat, almenys aquesta és l'actitud que pren Carles Martí públicament. Veurem fins quan aguanta, doncs Martí és conegut pels seus rampells, canvis de geni... i també la fidelitat a l'aparell montillista.

Per l'altra banda la història és encara més sorprenent. Apartada i marginada fins a la humiliació d'un paper secundari a la Mesa del Parlament, Tura, acorralada i sola, es defensa trobant la sortida de Barcelona, ciutat on a aquesta molletenca de pro, no l'he vista mai fent vida.

Tampoc Tura és vista amb bons ulls per l'aparell del PSC-PSOE, dominat per l'ala PSOE, amb molt pes al Baix Llobregat. Però és que, a més, aquest aparell nacional del PSC, no sabem si existeix o no. Amb Montilla desaparegut, Collboni defenestrat, Zaragoza Amagat, Chacon a Madrid i Corbacho desconcertat, no se sap qui mana i qui és l'aparell del PSC-PSOE en aquests moments.

Tot trufat amb Joaquim Nadal, la viva imatge de la renovació al PSC-PSOE, i que es fa aparèixer com la seva ànima salvadora.

I per acabar-ho d'adobar, el PSOE, a qui deuen pleitesia tots aquests, i que és el que acaba controlant i prenent les decisions del seu partit filial a Catalunya.

En suma, aqui no hi ha qui s'aclareixi. Canviem?.

El triomf de Cruyff

2011-01-10T17:17:00.003+01:00

Soc dels qui, mocador blanc en mà, vaig demanar la destitució de Johan Cruyff aquell darrer any nefast en la seva trajectòria d'entrenador culé. Amb aquell Barça plagat de jugadors de segona fila, i que amb prou feines es va classificar de miracle per jugar l'aleshores UEFA.

S'havia acabat una etapa i n'estava fart de les seves excentricitats, tàctiques i amb la plantilla. Crec que ell era el primer conscient que aquella etapa s'havia acabat.

La trajectòria i grandesa de Cruyff al Barça no es limiten però estrictament a la seva etapa d'entrenador, ni molt menys, sinó que es resumeixen en el canvi de mentalitat que va portar al Barça, i que, fonamentalment gràcies a ell, el va canviar per sempre.

Un Club de mentalitat derrotista, que vivia en l'urgència històrica, i que amb prou feines guanyava títols importants, Cruyff el va modernitzar, el va transformar en mentalitat guanyadora, i li va donar la personalitat que millor encaixava amb l'exigent afició del Camp Nou, mentalitat d'atac, allò de "l'objectiu és fer un gol més que el contrari, no quants gols encaixes tu".

L'actual filosofia del Barça, d'atac, de la pedrera, de la Masia, dels nens que ja aprenen a jugar amb el sistema del primer equip, de la mentalitat guanyadora, de la possessió de la pilota, del gol... és producte i gràcies a Cruyff, i va ser implantada quan ell va ser entrenador del Barça.

Un home que va canviar un Club, i que avui també rep la màxima distinció a Suïssa en forma de tres finalistes producte de la seva filosofia. La pilota d'or i el reconeixement culé, també han de ser per Johan Cruyff.

L'any 2010

2011-01-02T23:20:00.004+01:00

L'any 2010 he vist al Barça guanyar un altra vegada al Bernabeu - He vist un altra maneta al Madrid - He vist les platges de sorra blanca de Menorca - He pogut gaudir un any més de la fantàstica platja de Fenals - He vist a l'Artur Mas plorant d'emoció, ballant d'alegria i sortint al balcó del Palau de la Generalitat ja com a President - He vist al Barça de Bàsquet guanyar la Copa d'Europa - He vist el Botafumeiro - He recorregut tot el país escoltant les inquietuds i propostes de la gent - He viscut una nova campanya electoral per dins - He vist en viu el que potser ha estat el millor partit de la història del Barça - He cridat "independència" al Majèstic i a la Plaça Sant Jaume perquè crec que des del 28-N ens hi tornem a dirigir - He fet i celebrat de totes les maneres possibles els meus (i d'uns quants amics més) 40 anys - He gaudit de Gràcia de totes les maneres possibles - He vist créixer una mica més els meus fills.... Benvingut 2011 ¡¡

Catch all party

2010-12-30T13:46:00.002+01:00

"Catch all party" és la denominació politològica que es dóna a un partit polític que agafa vots de tot arreu. Hi ha pocs casos al món, i es dóna només en circumstàncies específiques concretes. Catalunya és un territori on és més factible el fenòmen, en haver un doble eix de vot, l'esquerra - dreta (per dir-ho d'alguna manera) i el catalanista - espanyolista.

CiU, que tradicionalment ha estat un dels pocs casos al món de "Catch all party", torna en aquests moments a ser-ho més que mai. Uns exemples:

- El PSC-PSOE no defensa els drets socials ni l'estat del benestar més que CiU, malgrat vulgui. CiU per tant competeix en tota regla en l'espai socialdemòcrata o centre-esquerra català. De fet el 40% dels votants de CiU es situen al centre- esquerra o esquerra de l'espai ideològic català.

- CiU és el partit amb més crèdit per lluitar contra la crisi econòmica. És el partit percebut per la ciutadania com amb millors idees i experiència per gestionar els temes econòmics i per defensar l'emprenedor i l'economia productiva. Molt més que el PP, que pràcticament ni tan sols penetra en aquest espai polític.

- La majoria d'independentistes que han anat a les urnes han tornat a votar CiU, com a força política que, des de la serietat d'un projecte polític realista, millor ens pot portar cap a l'estat propi. Els 7 anys de tripartit han deixat ERC sense lideratge en aquest camp (on de fet mai l'ha tingut), sortint-li a més diversos competidors com SI o Rcat.

La crisi de l'esquerra

2010-12-27T20:17:00.002+01:00

Per fí ha tingut reflex a les urnes el que és una evidència des de fa anys, la crisi de l'esquerra, a Catalunya, a Europa i al món.

Parlar d'aquesta qüestió en format post és una quimera quan s'en poden escriure llibres al respecte, i així ho fan alguns amb encert com en Toni Cruanyes. En tot cas, i atenent-me a la necessària brevetat d'aquest format post, hi situo els següents elements:

- L'esquerra no s'ha tret de sobre encara les influències i reminiscències marxistes. Encara els marquen, i els anclen al segle anterior. Sí que hi ha casos, com Tony Blair, Segolene Royal o Romano Prodi, que han aconseguit desempallegar-se'n, i els seus èxits han tingut.

- L'eix dreta - esquerra està obsolet, i encara no s'en han adonat. Ha evolucionat cap a les sí vigents diferents famílies polítiques, hereves del dreta - esquerra, però molt més modernes i actualitzades: Liberals, democristians, socialdemòcrates, ecologistes, socialistes, conservadors etc... i la barreja de totes elles.

- La superioritat moral que creuen tenir els impedeix gestionar. Sense gestió no hi ha govern. No n'hi ha prou amb creure que tu tens la raó i l'altre no.

- Les ideologies d'esquerres xoquen a Catalunya amb el catalanisme, no acaben d'encaixar un concepte amb l'altre. El catalanisme és molt majoritari a Catalunya.

- Les classes socials ja no existeixen, almenys com existien al segle XIX. L'esquerra les tracta com si encara fóssim al segle XIX.

- S'ha aconseguit un nivell de drets socials francament òptim i no qüestionat per cap formació política. Això desactiva el discurs de l'esquerra sobre els drets socials, governi qui governi els garantirà.

- La societat evoluciona. No es pot analitzar, per exemple l'Àrea Metropolitana de Barcelona, amb els mateixos paràmetres ara, que com era als anys 60 del segle passat, no t'hi pots dirigir amb el mateix missatge.

Segur que hi ha molts més arguments, d'entrada hi situo aquests.

Nova etapa

2010-12-23T23:44:00.003+01:00

Durant 4 anys i gairebé un mes, aquest blog ha lluït una senyera amb crespó negre, el símbol antitripartit. Avui desapareix aquest símbol.

Sense acritud, mirant al futur i no al passat, iniciant una nova etapa, sense ressentiment, amb esperança... són els sentiments amb els que iniciem aquesta nova etapa, i que personalment sento.

Certament diferents eren els sentiments que tenia aquell 24 de novembre de 2006, quan José Montilla va ser investit President després de perdre les eleccions. Aquell 24 de novembre vaig escriure un post que recollia, abocava aquells sentiments, el vaig titular El dia de la infàmia

Madrid - València

2010-12-20T10:09:00.004+01:00

Aquest cap de setmana s'ha inaugurat a totes llums el nou AVE Madrid - València, i d'amagat la connexió Figueres - Perpinyà, part de la connexió Barcelona - París.

Simbòlicament i política, han quedat clares les prioritats dels estaments espanyols (sigui PSOE o PP, tanto monta monta tanto), per si encara no estaven clares.

L'absència d'autoritats a la inauguració del Figueres - Perpinyà, a la vegada que concentració de les mateixes al Madrid - València, és una clara mostra de les prioritats. Greu simbòlicament, no políticament, doncs tan se'ns en dóna als catalans que vinguin o deixin de venir, el que volem és connectivitat i progrés, i el que és nostre. En tot cas, simbòlicament, sí que ha estat tota una imatge.

Inauguració a totes llums de la connexió Madrid - València, mentre que la que correspon a la connexió amb Europa, el corredor mediterrani, el progrés, s'inaugura de manera lenta, a trams, i haurà d'esperar.

Amb aquesta planificació, el Govern espanyol prioritza subjectar i espanyolitzar el País Valencià, al progrés econòmic que pot comportar el Corredor Mediterrani i la connexió amb Europa. Prioritza el localisme, el lligar València a Espanya i a Madrid, que la connexió València - Barcelona - Europa que és la del progrés.

Aquest cap de setmana el Govern espanyol ha fet una demostració més de decimonisme gairebé medieval, prioritzant el lligar territoris al progrés econòmic, prioritzant unitat a progrés, com feia l'antiga Castella.

La foto: Barcelona Decideix

2010-12-18T11:14:00.002+01:00

Una de les moltes paradetes que ja van recollint vot anticipat per a la consulta sobre la independència de Catalunya a celebrar el proper 10 d'abril (en principi) a Barcelona ciutat.

Multes

2010-12-15T11:30:00.002+01:00

Qui la fa la paga, i les lleis i ordenances estan per complir-se, no hi ha cap dubte en aquest terreny.

Ara bé, alguna cosa falla quan l'actual ritme d'imposició de multes obliga a estar més pendent dels senyals, radars, velocímetre, GPS i gairebé de la sort, abans que de conduir bé.

I alguna cosa falla quan en temps de crisi, qui més qui menys, rep de l'ordre de 4 ó 5 multes a l'any a casa, la suma econòmica de les quals no és gens menyspreable.

El descompte del 50% en algunes multes és una bona mesura, que s'hauria d'estendre a totes, a més d'altres mesures com advertiments, com la targeta groga del futbol abans de la vermella.

D'altra banda la quantitat ingressada per l'administració en concepte de multes de trànsit no és gens desdenyable, seria interessant destinar-la a lluitar contra els punts negres de les nostres carreteres i a la millora d'aquestes.

La foto: galet

2010-12-13T16:01:00.001+01:00

Imatge dels famosos galets nadalencs de Barcelona. A mi m'agraden.

Independentisme responsable

2010-12-13T01:11:00.003+01:00

Una vegada més, la majoria d'independentistes que han anat a les urnes han votat CiU. Amb més força encara aquesta vegada, doncs l'independentisme ha crescut molt aquests darrers anys, i ha seguit venint majoritàriament a Convergència i Unió.

Rebem vots de l'independentisme clàssic, del de sempre, però a dia d'avui l'independentisme s'ha transformat molt, agregant molts nous partidaris provinents de sectors molt diversos, que també han dipositat la seva confiança en CiU.

No és en bona part aquell independentisme radical en les formes i minoritari socialment, sinó un independentisme interclassista i transversal, moderat de formes i responsable, responsable com per acceptar per exemple que la prioritat és la crisi, o que la independència es treballa i no es proclama d'un dia per l'altre al Parlament sense saber ben bé què passarà l'endemà.

Convergència i Unió encarna doncs, una vegada més, l'esperança i aspiració de llibertat nacional de milers i milers de catalans que confien en nosaltres per assolir aquest objectiu.

Els qui diuen representar l'independentisme han tret menys vots que mai quan més independentistes hi ha. Alguna cosa no quadra al seu esquema, alguna cosa que es diu CiU.

Tigres de paper

2010-12-08T23:26:00.003+01:00

M'ha sorprès la manera en què bona part de la caverna mediàtica espanyola (que és molt ampla) ha rebut la victòria de Convergència i Unió a les eleccions nacionals catalanes.

I m'ha sorprès perquè ho han rebut de manera positiva, com a punt i final al caòtic tripartit i com el retorn del seny a la política catalana.

D'entrada cal rebre positivament aquest fet, sempre és bona la predisposició a l'entesa, al diàleg i a la col·laboració dels qui no han destacat precisament per aquestes virtuts.

És un aspecte positiu sempre que s'enmarqui en les condicions actuals i correctes, que no són evidentment les mateixes que als anys 80, o que abans de la sentència de l'Estatut.

Com ha quedat ben clar aquesta campanya, Convergència i Unió no torna, arriba al Govern, no retorna, comença. Res té a veure ni la Convergència i Unió d'abans amb la d'ara, ni els condicionants polítics que ens envolten ara amb els d'abans.

La sentència del Tribunal Constitucional marca un abans i un després en la relació entre Catalunya i Espanya. Inhabilitada la possibilitat de reconeixement nacional de Catalunya dins de l'estat espanyol, hem començat el camí del dret a decidir, inherent a qualsevol nació, i que començarem aplicant amb el concert econòmic i la gestió de les nostres infrastructures, aviat o tard, vulguin o no.

Si entenen aquest canvi de condicions, d'etapa i d'època, benvinguda sigui aquesta predisposició positiva i voluntat de diàleg.

Ple de l'Ajuntament de Gràcia: El més inoportú

2010-12-03T11:51:00.003+01:00

Inoportunitat

Després d'un empatx de política, tant pels ciutadans com pels polítics, i en plena descompressió de campanya, no sembla el moment més indicat per fer un Plenari.

Sorprenent ha resultat també comprovar com eren convocades totes les comissions i reunions vàries enmig de la campanya electoral, això un equip de Govern al que costa deu i ajut sempre convocar les mínimes reunions i que té a la nevera la majoria de Consells i òrgans participatius creats.

L'assistència va ser la que mostra la foto, on restant tècnics, periodistes i personal de la casa, hi havia exactament 5 persones. Tota una mostra de participació dels qui diuen liderar aquest àmbit.

Pressupostos

Van ser novament rebutjats, un any més, amb el vot en contra de CiU i el PP i l'abstenció d'ERC. Paper ben galdós el d'ERC, que va abstenir-se provocant el rebuig als pressupostos, mig anunciant alhora que, com cada any, acabaran votant que sí a Barcelona, en una clara falta de respecte a Gràcia i al Consell Plenari que celebràvem en aquells moments, a més de tornar a salvar Hereu com sempre que els requereix.

Sembla que el PSC-PSOE ha après alguna cosa i ha iniciat autocrítica després de la patacada electoral, no sembla que a ERC passi el mateix.

Sahara

Sorprenent abstenció del PSC-PSOE a una moció presentada per ERC de denúncia de la situació al Sahara, i no menys sorprenent vot a favor del PP, que per opinar diferent del PSOE serien capaços de votar qualsevol cosa.

En qualsevol cas, la bona notícia és l'aprovació, per ampla majoria, de la moció de suport al poble Saharaui i denúncia de la situació al Marroc.

Llengua catalana

Amb el vot de tots els partits excepte del PP, va aprovar-se una Declaració Institucional de suport al Reglament d'ús de la llengua catalana de l'Ajuntament de Barcelona, que ha estat posat en entredit arrel de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. A Gràcia, espero, aquesta sentència la llegirem als diaris hispànics, però no l'aplicarem.

Els missatges de les urnes

2010-11-30T12:44:00.002+01:00

Els principals missatges de les urnes:

- La desafecció política ha sorgit en forma de responsabilitat, de nova oportunitat que la ciutadania concedeix a la política. Així cal interpretar l'increment de la participació electoral.

- La crisi econòmica ha estat el gran tema de campanya, la gran preocupació de la gent i la gran raó per escollir una o altra opció de vot. La gent ha votat amb esperança de millora de la situació econòmica, sovint de la seva situació econòmica personal. Un 84% dels electors situaven aquest tema com el més preocupant i com el que més els motivava per anar a votar. CiU apareixia, amb molta diferència, com l'opció més seriosa per fer front a la crisi.

- Independentisme responsable. L'onada independentista, com correspon a la idiosincràsia del poble català, és una onada d'independentisme responsable, que ha fet costat de manera majoritària a Convergència i Unió, que entén que la prioritat és la crisi econòmica, i que entén que la independència no l'aconseguirem simplement volen-t'ho i de manera automàtica sinó que cal treballar-la.

- El PSC-PSOE és el perdedor del debat post-estatut pel que fa al vot espanyolista. Aquest és l'element que ha fet surar Ciutadans quan estava agonitzant, sobretot pel gran paper del seu lider Albert Rivera, i també el PP n'ha sortit relativament ben parat, tot i que més per la immigració que per l'Estatut.

- Una nova mostra de responsabilitat de l'electorat català és el rebuig al discurs xenòfob. És evident, i tots ho sabiem, que aquest discurs antiimmigració i xenòfob és una perillosa font de vots en determinades zones del país, i més en temps de crisi, però així com en altres països es veu reflexat amb espectaculars resultats electorals d'aquests partits, aquí a Catalunya el rèdit que n'han tret els qui l'han practicat, PxC i PP, podem considerar-lo discret, doncs PxC ha quedat fora del Parlament tot i no de gaire, i el PP només ha pujat 4 escons.

- Qui vota ERC ho fa per nacionalisme o independentisme, no perque sigui d'esquerres. Haver-se tret de sobre la R i la C, per mantindre només la E, ha deixat ERC reduida a menys de la meitat. En 7 anys han passat de ser el partit que podia substituir CiU com a referent del nacionalisme català, a tenir un pes inclús inferior al d'abans de tenir aquesta oportunitat que han gestionat de la pitjor manera possible. Aquesta factor ha propiciat també l'entrada d'SI al Parlament.

- En el moment mès àlgid de l'independentisme, amb 2 milions i mig de catalans disposats a votar Si en un referèndum d'autodeterminació, el partit que s'autoatribuïa la representació de l'independentisme a Catalunya, ERC, treu només 200.000 vots. Conclusió, ERC no és el referent de l'independentisme a Catalunya, ho va ser en part el 2003, ho ha deixat de ser. Per molt mal que faci a alguns, el màxim referent de l'independentisme d'aquest país és CiU, que és qui rep la majoria de vots dels independentistes que van a les urnes.

- Qui juga amb foc es crema, i l'electorat no és tonto. Qualsevol persona no pot ser President de la Generalitat i menys sense l'aval de les urnes. Els experiments de José Zaragoza i les lluites internes entre els reductes catalanistes del PSC i el predominant sector PSOE, i que van portar Montilla a la Presidència de Catalunya, han acabat amb els pitjors resultats de la història per al PSC-PSOE.

- Governar és gestionar, i qui simplement ocupi el Govern sense gestionar rep el càstig de les urnes. l'esquerra en general, té aquí un greu problema que haurà de resoldre.

- Les urnes han penalitzat el mal estil de fer política, i han bonificat el bon estil de fer política. La política són idees, projectes, propostes... i no la simple destrucció de l'adversari. La política és gestió, idees, propostes i projectes, i el marqueting és un altra cosa. L'electorat sap distingir-ho i ho castiga.

- La crisi de l'esquerra, en general, és ja, ara sí, més que palpable a les urnes.

- La fórmula del tripartit no s'ha entès i no ha funcionat. Compartiments estancs, interessos propis i baralles constants són incompatibles amb gestió eficaç i obra de Govern.

- Hi ha país, i de sobres, 76 diputats nacionalistes al Parlament de Catalunya (deixant ICV al marge) conformen una majoria nacionalista clara al Parlament de Catalunya.

- Nou fracàs de les escissions dels partits. Fracàs rotund de Carretero (d'ERC a Rcat), Nebrera (Del PP a AV) o Antonio Robles (de C's a UPYD).

Crònica de campanya 15: Sant Jordi

2010-11-27T22:44:00.002+01:00

El matí d'ahir va servir per completar feina, buidar la bústia de correus, respondre tots els correus d'electors amb dubtes, preguntes, suggerències etc... ordenar papers...

I per la tarda cap al Sant Jordi, amb la Teresa Pitarch, per ajudar en allò que calgués. No vam haver de fer gran cosa, doncs el nombrós exèrcit de voluntaris, amb la Ima Mis, la Magda Marcè, l'Agustí Vilà, el Jaume Fibla i el Joan Alcazar al capdavant, van controlar perfectament la situació.

La lentitud amb que entrava la gent, pel col·lapse de trànsit exterior, em va fer patir una mica, però al final el Sant Jordi es va omplir del tot, graderies superiors incloses, a diferència del dia anterior el PSC-PSOE.

De l'acte ja ha trascendit tot, del patiment a l'èxtasi, amb un final de discurs de l'Artur Mas entre presidencial i apoteòsic, llagrimeta sentimental inclosa. Posteriorment la clàssica festa made in David Madí al Sant Jordi Club (crec que es dèia) amb equip de campanya i periodistes bàsicament.

L'anècdota va ser trobar en un racó d'una sala del Sant Jordi, unes pancartes del PSC-PSOE que simulaven públic i banderes. Sembla doncs que el dia abans, a part de portar a milers d'aragonesos i valencians al miting, alguna part de la grada era artificial. La reacció del PSC-PSOE a la notícia va ser esperpèntica, dient que nosaltres érem els creadors d'aquestes pancartes. Com diuen a Espanya "Cree el ladrón que todos són de su condición".... doncs no.

Ahir finalitzava la campanya, amb forta sensació de victòria de CiU, implicitament reconeguda per les altres forces polítiques en els seus discursos, quan parlen de fer un mur per contenir l'allau de vots, quan lluiten per qui és el que condicionarà Mas etc...

Montilla insisteix en frenar els conservadors (?). He estat pensant en què CiU és conservadora i el PSC-PSOE progressista, i francament no se m'acut cap argument.

La foto: Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch

2010-11-26T16:38:00.002+01:00

Ja són a punt, Barcelona les recupera encara de la nit del franquisme. La polèmica sorgirà per l'afectació que comporten a la vista de Barcelona des del mirador del Palau Nacional